Sant Lluís

El rector del seminari, un capellà vellet, tísic, que ha pujat de Tortosa a prendre els aires de muntanya per recomanació mèdica, dóna a l’Esteve una habitació al tercer pis del col·legi de Sant Lluís. És a la cara nord, la façana més obaga del món, la que té vistes al solà del pla de les Forques. La cambra, amb prou feines una cel·la, amb un llit de ferro, un escriptori petit, una gibrelleta i una palangana, és tan gèlida com la recordava del seu temps de seminarista.

El retorn a l’escenari on havia passat tants anys el pertorba, perquè ja no hi troba res que li recordi el seu període de formació, més enllà d’aquella arquitectura grandiloqüent, els passadissos deserts, l’eco de les escales, els dotze recambrons amb dotze pianos en diferents estadis de desballestament on estudiaven música, la biblioteca increïble que hi havia damunt de l’església de la Immaculada, amb la posella que contenia tots aquells volums grocs de la Patrologia Latina que l’Esteve agafava a l’atzar per barallar-se amb el llatí recaragolat dels pares de l’Església. I sobretot s’ha esvaït el record dels companys, desplaçat per les fornades noves de petits seminaristes que pul·lulen per tots els racons. Se’ls troba per l’escala, cridant i clavant-se empentes, i li costa reconèixer-s’hi. On són, aquella colla de campions de l’enuresi, primer, i paladins de l’onanisme, més tard? Sap que alguns d’ells, potser la majoria, es van ordenar, i estan escampats pel bisbat, menant la vida plàcida del rector de poble. A d’altres els va escombrar el vent de la guerra, i l’Esteve suposa que a la majoria els va trontollar la vocació i en van sortir abans de cantar missa. Algun dia esbrinarà què se n’ha fet, pensa, els anirà a veure per fer un nus al cordill de la memòria.