Creix

Rufiandes ha convocat a primera hora del matí el comissari Antonio Juan Creix. Acaba d’arribar de Sevilla, on ha desarticulat una cèl·lula d’agitació monàrquica que donava suport al pretendent Jaume de Borbó, àlies l’Ànec Mut. El rei perfecte, deien: ni parla ni hi sent, només s’està allà i deixa fer a la cort. Creix es pensa que Evaristo Rufiandes l’ha cridat perquè li expliqui com ha anat l’operació. Li hauria agradat dir-li que, després dels interrogatoris, els interrogats han perdut definitivament tota vel·leïtat de suport a la causa borbònica i seran, a partir d’ara, fidels addictes al règim. Ai collons, un rei que no parla, on s’és vist, els deia, entre patacada i patacada, entre descàrrega i descàrrega, serà possible? Però Rufiandes no mostra el més mínim interès per la missió. Els monàrquics no el preocupen gens ni mica. Encara més, li fan gràcia, donen una nota de color, amb aquell aire pusil·lànime que tenen tots, tan educadets i figaflors. Si fos per ell, els finançaria perquè anessin escrivint sonets, fent aplecs a la muntanya i berenars conspiratius. Tots excepte els carlinots bascos, que aquests són del morro fort i necessiten un tracte més contundent. Comparat amb la feinada que li va portar el desballestament de la companyia catalana, això de Sevilla ha estat bufar i fer ampolles. N’està orgullós i pensa que podria haver-se retirat amb tots els honors del servei després d’haver aconseguit eliminar la xarxa del Bardolet. No va ser fàcil, no: amb només un parell de noms, suggerits per l’informador que tenien a Barcelona, va poder reconstruir, amb paciència, moltes setmanes de feina i una mica de sort, tot el tinglado. La desarticulació final, un cop van tenir totes les dades, va ser el darrer acte d’una òpera de Wagner, un festival de corredisses i detencions. L’arrest de l’agent Capmany, la cirereta del pastís. Tot havia estat orquestrat, cada moviment donava pas al següent, amb una cadència calculadíssima, al minut. Una filigrana d’operació. Les autoritats estaven exultants. Yagüe li va clavar una medalla, un ascens en l’escalafó, un augment substancial del sou i au, Creix, continuem treballant, que els enemics d’Espanya no saben descansar i sempre troben la manera per fer-nos la punyeta.

Creix és davant de la taula del coronel Rufiandes, esperant ordres, amb les orelles dretes i l’aire despert d’un gos d’arruix. El coronel sap que les complirà, costi el que costi. Creix, que és un home jove, té la combinació perfecta entre l’entusiasme del fanàtic i la temeritat de l’inconscient. Encara no ha pogut covar el cinisme cansat que gasten els policies vells. És, per tant, l’agent perfecte, el seu home d’acció. Obediència cega i un respecte gairebé religiós a l’autoritat. De vegades té temptacions de manar-li que salti per la finestra del tercer pis, només per veure com s’aixeca de la cadira, agafa una mica d’impuls i es precipita al buit sense ni tan sols tocar l’ampit, com aquell que es tira a la piscina des d’un trampolí.