Varsòvia

A quarts de dotze la Caitlín es decideix a trucar a la Teresa des d’un locutori. Li costa explicar-se de manera coherent. Parla un castellà impossible però voluntariós, però es fa entendre com pot i la Teresa s’adona que han arribat els problemes. Sense ni tan sols consultar-ho a la mare de seva amiga, la senyora Trinidad, s’atreveix a dir a la Caitlín que vinguin tots a la casa, sense perdre més el temps. La protecció de la mare Higgins ja no és possible, i després de l’escabetxina del carrer Escosura l’ambaixada irlandesa estarà sota vigilància, si és que no l’han tancada directament i han expulsat tota la legació. La Teresa li dóna l’adreça del seu refugi, un piset als baixos del número 16 del carrer Ibiza, prop de l’Hospital Provincial. Així que penja, improvisa una bona excusa per convèncer la senyora Trinidad: mireu, és que s’ha calat foc a la xemeneia de la residència dels germans maristes, les cambres on s’allotjaven uns quants congressistes han quedat cobertes d’un dit de sutge. I mossèn Julio, el rector de la meva parròquia, ha fet una crida als bons samaritans perquè n’acullin alguns durant els pocs dies que encara durarà el congrés. És l’única solució: a Madrid no hi cap ni una rata eucarística més.

Ni la senyora Trinidad ni la seva filla, l’Elvira, no hi veuen cap inconvenient, ans al contrari. Estan emocionades per poder col·laborar, en la mesura de les seves possibilitats, en l’èxit del congrés. La senyora Trinidad és una vídua pietosa, i s’ho empassa sense reserves. Per tant, no té cap inconvenient a acollir tres capellans fumats i fumuts i —això ja no li quadra tant, però qui és ella per qüestionar res— la seva traductora rossa, que és la primera que arriba, a la qual un simulacre de vel improvisat amb una cortina no aconsegueix transformar ni de broma en la monja que pretenia ser.

La resta de l’escamot arriba a l’hora de dinar i per camins diferents. La Teresa coneix per fi el famós Paddy, l’home de la Caitlín, un individu d’aspecte més víking que no pas irlandès, amb unes mans com pales d’enfornar, que ni fart de vi de missa pot passar ni per capellà ni per diaca ni tan sols per acòlit, i encara menys disfressat amb la sotana de mossèn Esteve, que és un pam i mig curta i li va tan estreta que sembla una botifarra negra. L’Éamonn i el Séan han reprès, no pas sense recança, la seva increïble cobertura com a respectables preveres, i tenen un aire profundament desgraciat. Malgrat l’ambient de vetlla de difunts, la senyora Trinidad insisteix a donar-los la benvinguda, els obsequia amb chinchón sec i confits petrificats i, finalment, els deixa en pau perquè es refacin de l’ensurt de l’incendi i s’acomodin.

S’instal·len al menjador, constituïts en conclave per fer recapitulació dels danys i recompte de baixes. L’ambient és de derrota, ple de núvols grisos. Sense l’Esteve, els seus companys no saben què poden fer. La Teresa té la sensació que tot és tan improvisat, tan agafat amb pinces, que és increïble que hagin tingut la confiança que, fins i tot amb l’Esteve plenament operatiu, tot aquell deliri hagi pogut arribar a bon port. Però no poden deixar-ho córrer, perquè la resignació és pitjor que la derrota. La Caitlín decideix prendre les regnes de la crisi. És una dona d’empenta, i ho dissimula molt bé sota la seva aparença fràgil, de pardalet. Tancat qualsevol accés a la legació irlandesa, la prioritat absoluta és contactar amb Barcelona.

—El periodista aquell, com se diu? —pregunta la Caitlín.

—Pla —diu l’Éamonn.

—Sabem on trobar-lo?

L’Éamonn fa un gest vague amb les mans, abans de contestar.

—Suposo que sí. Treballa sempre al mateix cafè, a Sol.

—Doncs bé l’haurem d’anar a buscar. Què us ha dit el senyor Kavanagh?

—Chesterton ha tornat a casa —diu el Séan—. Els nois de l’estació de Londres l’han anat a veure, de seguida que els han dit que tornava a córrer per Anglaterra. Viu a Salisbury. Se n’ha cuidat l’Spallen, te’n recordes?

No, per la cara que posa, la Caitlín no se’n recorda. Però els diu que sí.

—Ah. L’Spallen. Bé.

Li és ben bé igual, qui hi hagi anat.

—No n’han tret l’aigua clara. Estava begut o ho feia veure, i li ha deixat el cap com un timbal. Però l’Spallen ha tornat amb la sospita que el Chesterton treballa per als britànics. El senyor Kavanagh hi està d’acord.

—N’estan segurs?

—No, no n’estan gens segurs —reconeix el Séan—. En qualsevol cas, la hipòtesi és prou raonable. El discurs de Chesterton és confús, delirant. Però l’Spallen ha estat capaç de detectar-hi una vibració d’impostura: una petita vacil·lació en un treball impecable d’actor. És una impressió de gat vell.

De mica en mica, el trencaclosques perfila una escena. Si més no, comencen a reconèixer que el dibuix existeix.