Males herbes

Que mala hierba nunca muere, diu la dita. El marquès de Camposagrado no sap pas què ha passat amb el seu pla, que era tan audaç en el seu plantejament com impecable en la seva execució. Potser al comissari Creix no li agradaven els havans i només va fer unes pipades de cortesia, sense empassar-se el fum, abans de llençar-lo o va deixar que es consumís en el cendrer, distret per algun altre negoci. Potser és immune als verins, en tenir la sang enverinada de mena. El cas és que a l’hora de dinar li truca el seu amic, el comte Olinos, sempre tan ben connectat, amb un accent d’espant a la veu.

—Lázaro! Quina una n’has fet, si es pot saber?

Que què ha fet per emprenyar d’aquella manera el comissari, que tot el matí han circulat rumors estranys, que si han bloquejat per no res la carretera de València i han fet el ridícul del segle aturant camionets tarongers. Olinos li diu que Creix el vol venir a detenir personalment, per obstrucció a l’autoritat i encobriment i qui sap per quines altres fellonies, i que només els dubtes de Yagüe l’han aturat.

—Però l’ordre ha estat donada, Lázaro, i cap dels teus padrins no ha estat capaç d’aturar-ho. Yagüe ha posat el polze cap avall, i ara correm-hi tots. Et juro que he provat de convèncer-los que estàs net de tota sospita, però no ho he aconseguit, perquè no n’estàs, i si hagués insistit més encara me la carregaria jo. Creix ha clavat la banya i no hi ha manera. Et vénen a buscar. Ara mateix acaben de cursar l’ordre. Tens deu minuts.

Surge et ambula, es diu al Nou Testament, parlant del seu homònim, Llàtzer, el que era mort i va ressuscitar. Aixeca’t i camina. Carda el camp, abans no arribin, pensa. El xòfer està a punt, se’n van cap a la finca de Villarrubia de los Ojos, al seu refugi manxec. Abans no el localitzin allà haurà passat temps, unes hores, potser uns dies, anant bé. No els hem de donar facilitats, cap ni una. I si al final encara volen venir, que vinguin, que el marquès els esperarà assegut a la galeria amb el Winchester que té per caçar cérvols. Això és una finca privada, senyors. Però no vindrà en persona, Creix. No tindrà aquesta sort.