El coix

L’Esteve va matar el Cojo. I ho confessarà al Justo. N’està orgullós. Va pelar el fill de sa mare de l’Antonio Martín Escudero, àlias el Cojo de Málaga, tot i que a Màlaga no hi havia estat mai, que era de Càceres. Se’ls va carregar. Al Cojo, a l’Arenas i al Ballester. A tots tres. Però el Justo no hi era, i això que els seus informadors els havien assegurat que sí, que baixaven de Sant Gervasi cap a la Barceloneta, a fotre’s un bon tiberi. Hauria estat un pòquer d’asos, i es van haver de conformar amb un trio. A l’Oficina sabien del cert que ells tres —i el Justo, que havia baixat del cotxe a l’altura de Còrsega per anar a veure una amigueta— havien estat els executors del ministre Dencàs. L’Esteve no sabia construir bombes, més enllà dels principis generals, tot i que no tenia manies a l’hora de col·locar-les. El Garriga en sabia un munt, perquè en va aprendre amb els anarquistes, en aquell taller que tenien a Hostafrancs: la Fàbrica de Pus. L’especialitat del Garriga eren les bombes de tub. Fàcils de construir, efectives i raonablement segures. Una canonada de plom o d’aram farcida amb dinamita. Un mecanisme amb corda, que connectava la pila que encenia la guspira. I bum. Tens entre deu i dotze segons de coll abans no peti. No va ser una operació fàcil. El Verdú, que conduïa, es va entravessar a la trajectòria del cotxe, color verd ampolla de xampany, que conduïa el Ballester. Muntaner, cantonada Consell. L’Emili, que era el copilot, va sortir amb un mall i va trencar el vidre de la porta del darrere. Deu, nou, vuit. Jo, mentrestant, vaig activar la bomba i la vaig llençar dins. Set, sis, cinc, i vam pujar corrents al nostre cotxe i el Verdú va arrencar, quatre, tres, i el Cojo, que anava al darrere, no va ser a temps d’entendre què coi passava, dos, un, i quan finalment va poder reaccionar ja era massa tard. Zero. I l’explosió ens va atordir, per un moment vaig pensar que m’havia quedat sord, però no, el Verdú mirava la fumera pel retrovisor, els transeünts que, esgarrifats, dubtaven entre acostar-se a la ferralla encesa o quedar-se a la vorera, fins que arribessin els bombers. Que tu no hi fossis, Justo, va ser una llàstima.

Els minuts s’escolen lentíssims. La cel·la té els murs pintats amb tot de figures geomètriques, escaquers i trompe-l’oeil, concebuts per fer perdre al presoner la sensació de temps i de la realitat. De res no serveix tancar els ulls: és un recurs que només és efectiu al començament, perquè més tard o més d’hora els acabes obrint, amb la convicció estúpida que ja no trobaràs aquelles formes, però només que contemplis durant un segon aquell malson geomètric, tanques les parpelles i el tens tatuat a la retina. Però el que és insuportable de debò és el silenci. Els murs estan recoberts amb suro i plaques de fusta acanalades, que maten l’expansió del so. L’únic que pots escoltar és el que genera el teu propi cos: els moviments dels budells, l’aire entrant i sortint dels pulmons, els batecs del cor.