Lògia

De mica en mica els convocats per via postal arriben a la barberia. Truquen discretament a la porta, el senyor Gemis els obre i sense més cerimònies passen cap dins, a la rebotiga, a recer de tafaneries. Han quedat citats entre dos quarts i les dues en punt, que és l’hora en què a Madrid tot gat i fura dina.

Tots fan cap al punt de trobada, a aquella assemblea insòlita que mai abans no s’ha produït i que, amb tota seguretat, serà única, flor d’un dia. Tots han reconegut en la postal la paraula clau, la que en els temps heroics havien convingut que serviria per organitzar una trobada. Massa riscos, a qui se li acut posar tots els ous a la mateixa cistella, és el que l’Esteve hauria hagut d’aprendre a l’acadèmia el primer dia, si mai hi hagués anat. Però els moments excepcionals exigeixen accions igualment decidides. No poden perdre temps i no hi ha cap altra opció que córrer el risc. Però no estan sols ni desprotegits: a la terrassa del cafè que hi ha a l’altra banda del carrer, gairebé davant mateix de l’aparador de la barberia, hi seuen l’Éamonn i el Séan, tots ensotanats i ressacosos, que fan veure que llegeixen els seus breviaris mentre intenten fer-se passar el mal de cap i la bocassa amb peroles de cafè, una piràmide inestable de xurros i aigua de litines.

Mai abans no s’han vist, i tothom s’obligarà a oblidar les cares i a no fixar-se en els noms que pescarien al vol. Són una colla de perfectes desconeguts i han de poder sortir d’allí sense canviar de condició. L’Esteve passa llista mental i constata, amb una certa decepció, que hi ha hagut baixes. Però és que Agustín Zarazaga, un dels traductors jurats del ministeri d’Afers Exteriors, es va morir feia tres anys, d’un mal lleig. El senyor Arístides Calvo, importador de pneumàtics, és a casa, impedit, víctima d’un atac de feridura. I la postal del tinent Mora, valencià, del cos d’enginyers, d’orella finíssima i excel·lents contactes al ministeri de la Guerra, ha quedat sepultada sota una muntanya d’exemplars endarrerits d’El Alcázar, i mai no ha estat llegida.

Però la resta sí que hi són, constituïts en lluïda assemblea, com si res no hagués passat, enravenats, però amb una punta d’excitació per aquella resurrecció insospitada. Don Lázaro Abriles Abadal, marquès de Camposagrado, hereu del patrimoni ancestral de les cases de Pinós i Mataplana i, segons assegura, descendent d’Otger Cataló i de quatre dels nou Barons de la Fama. I del Cap d’Estopes per banda de mare. El senyor marquès, que té pas franc a totes les recepcions i posades de llarg de Madrid, és una font inesgotable de rumors sucosos d’aquells que sap tothom però ningú no gosa explicar. Els mira una mica per damunt de l’espatlla, certament, i gasta un deix aristocràtic que fa molta ràbia, però en el fons és un personatge entranyable, amb els seus bigotis barrocs i un monocle que hauria semblat ridícul si l’hagués fet servir qualsevol altre. Qui més. La senyoreta Mariví Diosdado, que treballa des de temps immemorial al Palacio de Comunicaciones i ha passat de telefonista supervisora de planta a encarregada de secció. La seva especialitat era escoltar converses, segons demanda, i resumir-les amb aplicació i eficàcia. El senyor Amalio, Amalio Pérez, ves qui va tenir la mala pensada de posar-li aquest nom, cap del Negociado de Censo de l’ajuntament de Madrid, que era una fura a l’hora d’aconseguir adreces i altres informacions sensibles de caràcter oficial. I la senyora Adela, ai, la senyora Adela, la propietària de casa Adela, un dels bordells de més anomenada de la capital, arriba l’última, amb un principi de fogots, la bellesa amb prou feines marcida, un pou de saviesa al fons dels ulls. Si vols controlar un país, tingues controlades les seves putes, deia el pobre Miquel Badia, i prou que l’Esteve va procurar fer-li cas. I, és clar, Josep Pla, que des del seu racó escruta els rostres dels assistents amb una expressió entre sorneguera i estupefacta.