L’ham
Creix arriba a les set en punt. L’Esteve no l’ha vist mai en persona, però és clavat a la fotografia que guarda a la memòria, un pèl massa jove, amb un nas d’ambiciós, ulls petits i cruels. Porta un barret d’ala ampla i un abric de cuiro llarg fins als peus, que li dóna un aire d’agent de la Gestapo. Avança decidit, aparta amb empentes els passavolants i policies d’uniforme que s’interposen en el seu camí. Els fanals encara són encesos, però deixen de ser necessaris.
En arribar al cos, el comissari enretira la manta. Descobreix el cadàver i fa una ganyota, a mig camí entre el fàstic i l’enuig. Feina. Un policia li ensenya la documentació. Ni se la mira. Sap que és ell. S’aparta unes passes i intenta encendre una pipa. Creix es mira el difunt com si fos un sofà abandonat, sense cap indici d’emoció. Un mort més, ja em diràs quina novetat. Es va girant, a poc a poc, com si volgués tenir una visió de tres-cents seixanta graus sobre l’entorn. Aixeca el cap, i l’Esteve diria que ensuma l’aire a la manera dels gossos perdiguers. Ell és a uns vint metres de distància, barrejat amb el nombre cada vegada més gran d’espectadors, malgrat l’hora intempestiva i el dia festiu. Les seves mirades es creuen durant una fracció de segon. Nota un calfred, un glaçó que li recorre l’espinada, amunt i avall. Un calfred que es transforma en pressió. Tot d’una, Creix se’n va. Ha arribat un altre cotxe, que s’aparca a primera fila. Un dels ocupants del seient del darrere abaixa la finestreta i el comissari s’inclina per parlar.
Cada cop hi ha més gent. La rotllana es mou, es comprimeix. Durant un minut l’Esteve no pensa en res i perd de vista el centre de l’acció. Podia haver aprofitat per anar a buscar la moto, se n’hauria d’haver malfiat de passar ni un segon més en aquell ambient enrarit, elèctric. Quan es decideix a guillar l’agafen pel darrere. És algú que sap com fer-ho, una presa fèrria que no li deixa cap opció per a la resistència activa.
—Mossèn Farràs. Quina sorpresa. Petit és el món.
Li ho diu en català. Creix té una veu fonda i un pèl ronca, amb un accent estrany. I és que el comissari Creix no pot parlar de cap altra manera. Pare andalús, mare catalana, nét del dimoni. Se li adreça a cau d’orella, amb un murmuri amb prou feines audible. Li nota l’alè, calent, apegalós.
L’esquer és l’Esteve, cuca de terra, a punt de ser clavada a l’ham, en sacrifici.
Res més. Ni una escopinada de menyspreu a terra. És com si, un cop enxampat, l’Esteve no tingués cap interès. Un nen que, en desembolicar la joguina que li han dut els reis, ha perdut tota la il·lusió.
—Emporteu-vos-el —diu als policies de paisà que l’acompanyen.