Octubre, 6

El general Domènec Batet, cap de la quarta divisió de l’exèrcit, se sent cansat. Ha dormit poc i malament. S’ha llevat molt d’hora, tot el dia l’ha passat despatxant amb subordinats i rebent trucades de la superioritat. Ni tan sols ha fet la migdiada, aquells vint minutets sagrats, havent dinat, que tant contribueixen a la regeneració del cos i l’ànima.

Són quarts de sis de la tarda, i fa poca estona que ha tornat a Capitania després d’entrevistar-se amb el president Companys, a la Casa dels Canonges. S’han trobat mig d’amagat, al despatxet que el president té a la seva residència. El general ha hagut de comunicar al president de la Generalitat que no té cap marge de maniobra. Les ordres són clares: haurà de combatre amb les forces de què disposi qualsevol acte sediciós i contrari a les lleis de la República.

—Feu el que hàgiu de fer —li ha respost el president Companys, amb enuig—. Què voleu que us digui, jo. El poble decidirà si el seu futur ha de ser la submissió o la llibertat. Si vós traieu els soldats al carrer, general, haureu de respondre davant de la Història, amb hac majúscula, general, majúscula. I a tomar vent.

Al llarg del matí ha suportat una conferència molt tensa amb el president Lerroux, que és tan mala persona com sembla. Una altra de surrealista amb l’alcalde Pi i Sunyer. Un diàleg de sords amb el conseller Dencàs. Dues vegades s’ha hagut d’acarar amb el pesat del governador Portela, un corcó d’home. Han aconseguit treure’l de polleguera. Tots els interlocutors s’han atrevit a suggerir-li com havia de fer la seva feina. Que si havia de contenir-se, esperar els esdeveniments i no precipitar-se, que la legitimitat emana del poble i el govern no pot fer sinó posar-s’hi al costat, li han dit des de la Generalitat. Que si havia d’actuar sense contemplacions, li han manat des de Madrid. Que si naps i que si cols. Però la darrera trucada que ha rebut, la que ha fet vessar el got de la seva paciència, ha estat la del general Franco, que per delegació del ministre de la Guerra coordina les actuacions de l’exèrcit durant la crisi. Franco l’ha esbroncat amb aquella veu d’espinguet tan desagradable que té, de lloca, li ha exigit que l’aviació bombardegés el Palau de la Generalitat mentre encara hi hagués llum. Sin vacilar y sin más dilación, general, li ha ordenat, abans de penjar el telèfon amb fúria. Com si fos tan fàcil. Franco li ha refregat pels morros l’exemple del general Yagüe, destinat a Astúries. Ell sí que ha tingut el que s’havia de tenir, i no ha dubtat ni un moment a plantar l’artilleria davant les posicions dels miners armats. A Barcelona encara seria més fàcil: amb dues passades dels avionets del comandant Díaz-Sandino i tres quintars de trilita sobre el Palau de la Generalitat ben aviat s’hauria acabat la ruqueria catalana, qui sap si per sempre, que la comèdia ja fa massa segles que dura. Però el general Batet ha intentat exposar els seus arguments: no es pot comparar el que està passant a Astúries amb l’aixecament de Barcelona, que aquí són quatre arroplegats d’Acció Obrera, Esquerra Republicana i Estat Català. El general Batet confia que els podrà contenir sense haver de matar ningú, sobretot si els anarquistes continuen sense veure-ho clar i es queden quiets a casa.

A l’hora foscant, el general Batet és conscient que comença la nit més llarga de la seva vida. Es passa la mà per la galta i la nota aspra. En els moments difícils detesta no estar ben afaitat, fa com deixat. Domènec Batet té preparat l’esborrany del ban de guerra que signarà aquell vespre si el president Companys té les penques de proclamar la República Catalana. Si no li deixen cap altra sortida, traurà els soldats al carrer. Tothom està a punt per intervenir. Pel pati de l’antic convent on hi ha la seu de Capitania hi passegen grupets d’oficials que fumen i esperen notícies, excitats davant de la perspectiva d’una mica d’acció contra els enemics de la sagrada unitat. A la sala de banderes hi ha els que estan més impacients, i fa estona que dibuixen damunt dels mapes els trajectes per on haurien de desfilar les columnes de soldats, els punts on plantaran les bateries.

En un recambró al costat del despatx hi ha un lavabo petit. Un ordenança ha portat aigua calenta, li ha preparat l’escuma i ha esmolat la navalla. En circumstàncies normals faria pujar un soldat que fos barber en la vida civil, però no té temps ni està d’humor. Deixa dit al seu secretari, el capità Vallbona, que no el molestin en deu minuts. Es treu la guerrera, la corbata i la camisa, es queda en samarreta i s’ensabona la cara. Comença a passar la navalla pel límit del bigoti, la maniobra més delicada. Després podrà anar més per feina. Sense les ulleres veu borrós el que reflecteix el mirall: la porta mig oberta del lavabo, la taula del despatx, la bandera i un tapís antic que hi ha penjat al darrere de la poltrona.

De sobte tot s’enterboleix. En un primer moment pensa que és el baf de l’aigua calenta que omple el rentamans, però de seguida s’adona que no, que és el mirall que li projecta una imatge pertorbadora. Es gira, estranyat, i en el món real veu el que espera trobar-hi: la taula, una màquina d’escriure, la bandera, el tapís, la normalitat. Torna a fixar-se en el mirall i la boira es mou, com empesa pel vent. Li sembla distingir el rostre antipàtic del general Mola, que no li aguanta la mirada, abans que la seva imatge s’acabi fonent del tot. Se li apareix llavors la figura legionària del general Franco, que té un somriure ridícul pintat a la cara: una línia fina i falsa sota un bigotet absurd, una boca cruel que sembla una ferida. Què hi fa, aquest, aquí, es pregunta el general Batet. De seguida la imatge del general s’esvaeix i al mirall es dibuixa un pati mal il·luminat, ple de bassals gelats entre les lloses enfonsades del paviment. Sap, sense que ningú li ho digui, que és al penal de Burgos, en una matinada d’hivern, i hi ha un escamot d’afusellament en formació. Els soldats tremolen pel fred intensíssim que hi fa, però també per la terrible càrrega moral de les ordres que han rebut. El general Batet intueix amb horror que és ell qui ha de ser l’executat, perquè el mirall li mostra el camí del paredó. En el trajecte l’acompanya un jesuïta prim, de rostre compungit, que aguanta un crucifix i un breviari i mormola jaculatòries amb una veu que se suposa entretallada, perquè l’escena no té so. Quan els soldats comencen a complir la seqüència d’ordres que els brama el capità, el pati s’omple d’una glopada de boira, que ho anul·la tot amb una presència lletosa, color de plom, abans que el mirall li retorni el reflex de la seva pròpia imatge, encara amb escuma a mitja cara, i un tallet que s’ha fet al pòmul esquerre. El cor, que batega sense control, li rebenta el pit, les cames se li fonen. Surt marejat del lavabo, es deixa caure a la poltrona i tanca els ulls com si d’aquesta manera pogués esborrar el record del que acaba de viure, però, en comptes d’esvair-se, la visió li retorna amb més nitidesa, amb els perfils més definits, i es fixa en la memòria com gravada al foc. És un missatge, una premonició, un tast del destí, que sap que és inexorable. Inexorable? No, no hi ha cap vida que estigui traçada més enllà del que designi la providència, pensa, perquè és un home creient. Hi ha el lliure albir, sempre condicionat per les circumstàncies. Ha estat un avís, doncs, un senyal del cel, una indicació que li dóna pistes per saber com ha d’actuar en temps de tribulació.

El secretari pica a la porta, nerviós. Han passat amb escreix els deu minuts pactats. Treu el cap i anuncia que Companys està a punt de pronunciar un discurs, ho acaben de dir a la ràdio.

—Deixi’m sol, Vallbona, faci’m el favor.

El general tanca els ulls un moment i fa un glopet de rom. Al contrari de la majoria dels seus col·legues, no beu mai estant de servei, però avui ho necessita. Reflexiona sobre el sentit de l’avís que ha rebut, perquè sap que ben aviat haurà de prendre decisions transcendents, i no voldria pas agafar el camí equivocat. Però també confia que la revelació l’ajudarà a no fallar. No pateix per ell, que és militar i té assumit des de fa temps que li pot passar qualsevol cosa, però sap també que un destí individual pot ser l’expressió d’un de col·lectiu. Ell és només el receptor d’un missatge.

Quan engega l’aparell de ràdio, l’arenga del president fa uns segons que ha començat. La veu de Companys, amb aquell accent oscil·lant que té, sona, ara, estranyament serena: «… en aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta…».

Sense apagar l’aparell, el general Batet torna a la seva taula. Sua i s’eixuga el front amb un mocador. Es mira el ban, que no pot, en consciència, signar, i l’estripa per no haver-lo de veure més. Quan acabi les gestions més urgents s’hi posarà per redactar-ne un de nou. Li ballen pel cap algunes frases. Haurà de ser contundent i alhora conciliador, en un equilibri impossible. Sospira. Apunta uns noms en un paper i fa sonar la campaneta perquè entri l’oficial d’enllaç.

—Vallbona, posi’m de seguida amb el conseller Dencàs, i així que pengi, amb el cap de la Guàrdia Civil i amb el Pérez Farràs, dels Mossos. I arresti’m aquests coronels, faci’m el favor. Tots, sí. Em sap greu, però no me’n puc refiar pas. Les meves ordres: que a les casernes no es mogui ningú. Informi’m de qualsevol maniobra estranya. Vigilem el Bruc i Lepanto, sobretot. Haurem de blindar la frontera, immediatament. D’això se’n cuidarà el general Salazar, però abans hauria de despatxar amb ell per donar-li instruccions precises. Si pogués parlar amb el general Suchet, a Perpinyà, m’aniria molt bé. Som amics de fa temps i agrairia el seu consell. I contacti’m de seguida amb el Cisneros, d’enginyers. Que pugi, també. Em sap greu, però em temo que haurem de minar tots els ponts de la primera línia.

S’asseu a redactar el ban nou. Per estalviar temps, el pica directament amb la màquina d’escriure. No és tan difícil com pensa. De fet, aprofita molts fragments del text vell: només cal fer un canvi general de polaritat, maquillar les metàfores i ajustar la densitat de la càrrega retòrica. Quan acaba, el treu del carro de la màquina i el llegeix en veu alta.

—Que Déu ens empari —diu, mentre se senya.

El signa amb un pols vacil·lant, i en el precís moment en què la punta de la ploma toca el paper l’eix del món grinyola.