Clenxa

Justo Bueno s’ha empolainat abans d’entrar a la sala, mirant d’assegurar l’estabilitat del tupè amb una generosa capa de fixador. L’Esteve ha perdut la noció del temps. Potser és l’endemà al matí, o l’altre, o potser només han passat dues hores, si és que el Justo té pressa. Bueno no és un home jove, i a la seva edat resulta estrany que doni tanta importància al pentinat. Però Justo Bueno s’ha clenxat com si hagués d’anar a veure la nòvia, per anar a passejar pels afores de Munébrega, província de Saragossa sense tocar-se, mirant els secarrals i el cel encès del capvespre murcià. La precisió de tiralínies amb què s’ha dibuixat la ratlla contrasta amb la mirada fosca, amb les bosses botides dels ulls, les arrugues que són solcs. El pes dels seus crims l’ha encongit una mica.

—Mossèn Farràs.

Pronuncia el nom a poc a poc, escopint les quatre síl·labes una a una, com si s’hi recreés, com si dir-les d’aquella manera tan forçada li proporcionés un estrany plaer.

—Mossèn Farràs, ai. M’hauria agradat enxampar-te a Barcelona, saps? A casa. Aquí, no t’ho negaré, em sento una mica ofegat, tots els nostres esforços es percebran amb sordina, i encara es penjaran les medalles els fills de puta dels feixistes, que no saps la ràbia que em fan. Però mira. A Barcelona hauríem tingut publicitat, cinc columnes als diaris, el monopoli de les converses de cafè. Fins i tot hauríem pogut anar al teu enterro, a treure’ns el barret quan passés el carro amb els cavallets emplomallats. T’imagino baixant per la Via Laietana amb tot de noies ploroses al pas de la comitiva. I haurien posat una placa per recordar el lloc on et vam espellar. Aquí tot serà, forçosament, més discret. Però la meva satisfacció serà la mateixa que si t’hagués pelat al mig de la plaça de Sant Jaume, a l’hora del vermut.

Encén una cigarreta. Ni tan sols fa el gest hipòcrita de convidar l’Esteve. Li llança el fum a la cara.

—Els d’allà fora estan preocupats per la teva salvació. Noi, és tot un detall, no sempre el tenen. Deu ser perquè ets mig capellà. Però com que veig que no et dignaràs a obrir la boca, els diré que no necessites confessar-te. Que has perdut la fe, que m’has rebut amb uns renecs tan recargolats que fins i tot a mi, que per a ells sóc un heretge descregut, m’han fet enrojolar. Així potser no els sabrà tant de greu. És una manera de dir, Farràs: no els en sap gens ni mica. Jo ara me n’aniré a esmorzar. No te’n donarem. Espero que no et sàpiga greu. No és que et vulguem fer passar gana, però total, per acabar vomitant, ens ho estalviem, no creus? Passi-ho bé, mossèn.