Aquí Ràdio Andorra

A l’Esteve se li fa llarg el camí de tornada a ca les monges. A les hores petites de la matinada, la ciutat s’ha enfosquit encara més i irradia una hostilitat sorda. A la Plaza Mayor l’aturen uns policies desvagats, que li demanen els papers més per buscar-se alguna distracció que no pas perquè el seu comportament sigui suspecte. Cédula, amosaver. L’Esteve adopta el posat mig culpós de qui ha estat enxampat tornant a casa després del bordell. Todonordencaballero, sigausté. Està esgotat, per les emocions, pel viatge i per la incertesa del futur, pel retrobament amb part del seu passat i amb alguns dels espectres tossuts que el poblaven i es resistien a abandonar-lo. No hi troba els companys. No s’imagina on coi poden ser o què fan. A les dues de la matinada res de gaire bo, però no s’hi fa mala sang. Són joves, tenen la nit lliure i estan, com qui diu, de pràctiques a l’estranger. A aquelles hores, els tuguris de la capital són plens de capellans d’incògnit que pessiguen les cuixes de cupletistes o els culets dels ballarins, segons preferències. L’Esteve, en la seva situació, hauria fet exactament el mateix: el cràpula. Però sap prou bé que quan els necessiti estaran preparats, en plena forma i faran allò que se’ls demani, sense remordiments i amb precisió.

En comptes d’anar-se’n de cap al llit fa una mica de temps. Uns minuts abans de les tres torna a engegar la ràdio. Se sent la cadència final d’un mambo, que en apagar-se deixa un sorollet de fons estàtic, i de seguida s’encadena amb l’indicatiu musical que recorda un codi morse. «Aquí Ràdio Andorra, l’emissora del Principat d’Andorra». L’Esteve reconeix la veu. Li fa un salt el cor, és Lola Céspedes, una mica més plena, més madura. Ai, Lola, que tots ens fem grans. Que ella cobreixi el torn de nit li sembla un excel·lent presagi. La Lola havia ocupat la mateixa franja horària durant els moments més foscos de la guerra, entre l’octubre del 1941 i el desembre del 1943. El gener del quaranta-tres l’Esteve es va amagar a cal Molines d’Andorra la Vella, per guarir-se de les ferides de l’afusellament dels Esplovins, on es va recuperar de seguida gràcies a les atencions del doctor Maestre i uns pegats de tabac i àrnica. La Lola, que era filla d’Encamp, ajudava a la cuina. Les dues cases estaven plenes de refugiats, i era un anar i venir continu de gent. Era una colla heterogènia, formada per espècimens diversos que havien anat a espetegar a les valls neutrals. Tots van arribar a Andorra per la muntanya, conduïts per una xarxa més o menys organitzada de passadors, amb antenes a Barcelona i a Tolosa, més uns quants contrabandistes reconvertits que anaven per lliure. Els alemanys van desistir de blindar la frontera. No era pas per una incapacitat tècnica, que no els hauria costat gens. Tampoc no els hauria suposat cap gran cosa ocupar el país: ho haurien pogut fer amb una companyia de reclutes després de mitja hora d’instrucció, com si anessin de maniobres. Però a Von Ribentropp li anava bé mantenir una illa de singularitat política i tenir concentrats en una escopinada de terreny tants d’elements potencialment perillosos com fos possible. Els tenien identificats gràcies a la feina metòdica d’una petita cèl·lula d’informants —una dolcíssima parella de jubilats belgues que feia anys que corrien pel país, amb l’excusa de la natura i els aires salutífers de la muntanya. Eren raonablement eficaços i sobretot molt discrets, en un entorn on qualsevol pregunta fora de lloc, qualsevol mirada inquisitiva, hauria despertat sospites. De tant en tant els alemanys feien batudes, capturaven alguna expedició al bosc de la Rabassa o pels passos més penjats de la banda de Civís i els afusellaven allà mateix o els penjaven d’un roure a la frontera de la Farga, a dos metres de la ratlla. Amb això només volien reforçar entre els refugiats potencials la imatge d’Andorra com a aixopluc desitjable, un refugi segur, per arribar al qual valia la pena travessar muntanyes terribles i encarar tota mena de perills.

La Lola enviava missatges als passadors, camuflats en comentaris innocents, en cançons dedicades i fins i tot en inflexions de veu. Avui hi haurà patrulla, nois. El Port Negre és segur. El mas d’Alins, no. No us en fieu de la lluna plena. I, quan per eliminació van poder identificar qui eren els confidents dels alemanys, ella els va donar llum verda per neutralitzar-los, amb l’emissió de La bien pagá. No sé si ella va ser conscient que, en presentar la cançó, emetia una sentència inapel·lable. Ho va executar l’Esteve, és clar, acompanyat per un parell de milicians que havien passat a Andorra, procedents de la Seu, per ajudar-lo. Tan net com va poder. Els padrinets, goita’ls, el senyor i la senyora Mertens, tan bones persones com semblaven. No es van queixar. Ja hi comptaven, que els descobririen. Se’n van anar sense penediment i ells van actuar sense rancúnies. Una feina neta, quirúrgica. Els van colgar al bosc de Palomera. Quan els trobin, molts anys a venir —els morts sempre tornen, els ossos més amagats sempre apareixen, els secrets poden tardar a resplendir però al final resplendeixen— ningú no sabrà qui van ser, per quins estranys camins van anar a espetegar a aquelles obagues, quin crim van cometre perquè els cranis tinguessin un forat d’entrada tan net a l’occipital. Aquell mateix vespre l’Esteve va marxar per la coma de Setúria cap a Os i al coll de Conflent. La guerra continuava.