Galàpets

Els expedicionaris tornen tard, quan tothom començava a patir, amb els ulls brillants i un alè de victòria que put a brandi barat. Sens dubte han fet una escala tècnica en algun tuguri que els venia de pas per regar l’èxit. Qui els ho pot retreure? Ningú. Els soldats que guanyen batalles tenen dret a una mica de diversió. L’Éamonn estén els mapes amb un aire triomfal. És un general romà que torna de la Dàcia amb notícies de victòria. Un petit pas endavant. Ara tenen unes coordenades, però no saben pas què fer-ne. La Teresa no ha estat mai a Galapagar, ni té constància que en aquella zona hi hagi cap fàbrica o cap laboratori. A Josep Pla, en canvi, li sona vagament el topònim i, en un rampell d’erudició etimològica no sol·licitada, els esbossa la seva teoria: que allò fos un país ric en galàpets, galápagos, tortugues de terra.

Arriben a un consens: el mapa del general Vigón ha servit per organitzar un transport en tren. Del laboratori de l’Instituto de Radioactividad fins a l’estació de Príncipe Pío, i des d’allí fins a l’estació de Galapagar. La natura de l’equipament que hi havia hagut al laboratori del carrer Amaniel —que era o molt pesat o molt voluminós— no aconsellava l’ús de camions. Un comboi especial hauria estat indiscret. El ferrocarril hi encaixava a la perfecció. Ara, el que hagi passat a partir de l’estació de Galapagar és una pura suposició, però res no els priva d’imaginar que el punt més al nord que marcava el mapa en fos la destinació final. Peró aquell punt era el no-res, un erm. Cap carretera, cap camí, ni un indici de civilització. Al mapa hi havien dibuixat els símbols de bosc de matolls. Garrics, argelagues i timons.

Pla l’examina amb una mica més d’atenció. Ressegueix amb els dits les corbes de nivell, les pistes i les carreteres, i de tant en tant escombra amb la mà la cendra de la cigarreta, que cau al damunt del mapa.

—Aquí a la vora hi ha el monestir d’El Escorial. San Lorenzo, el caprici caríssim de Felip II, que se li’n va anar l’olla. Sí, allà on hi ha el pudridero dels Borbons. No us ho vulgueu imaginar, el que passa allà dins. Com si no els poguessin enterrar com fan amb tot cristo. Sort que, de moment, no hi ha a Espanya Borbons en actiu per podrir. Ara sembla que els falangistes l’han convertit en el seu santuari predilecte. Però el lloc que està marcat queda més lluny, al vessant nord d’aquesta muntanya que en diuen l’Abantos.

Es va quedar mirant el mapa com si fos la pedra de Rosetta.

—Calla. Un moment. Aquest mapa no és recent. Per tant, si fa poc que s’hi ha construït alguna cosa o s’hi ha obert una carretera no pot quedar pas reflectit. Òbviament que no. El lloc em sona molt, sobretot el nom d’aquesta valleta que hi ha aquí al costat: Cuelgamuros. Estic segur que l’he llegit abans en alguna banda. Però ara mateix no recordo el què. Tinc la memòria d’un lluç.

Pla es queda bloquejat. S’aixeca de la cadira, avança fins a la finestra, comença a donar tombs al voltant de la taula. Té un rosec interior, perquè nota que estava a punt de recordar però encara no ha saltat la guspira.

—Ja ho tinc! Ja ho tinc!

Si fos un banyista grec hauria cridat eureka.

—Què hi ha? —pregunta l’Esteve.

—Oh, encara no l’han inaugurat. Fa un parell o tres d’anys que hi treballen. Però per als negocis secrets dels nostres amics, diria que és el lloc perfecte. Hi ha formigó, molt d’espai, tan silenci com vulguis i sobretot discreció. A recer de tafaners i espietes. Et veuen arribar d’una hora lluny. No hi ha cap possibilitat d’arribar per sorpresa. Se la saben prou llarga, a fe de Déu.

—Per favor, Pla.

Respira fondo.

—Li’n diran el Valle de los Caídos. És la nineta dels ulls de Sanjurjo. Serà el mausoleu de Franco.