Retrobament

Fora de la barberia, els vint metres escassos que separen l’Esteve de la taula on vegeten els dos capellans irlandesos li semblen vint quilòmetres. Què els dirà? De moment no res, millor reservar els cops d’efecte per quan hi siguin tots. Els veu tan feliços instal·lats en aquella terrassa, mirant amb interès com passen noies i senyores i, de tant en tant, un estol de monges rialleres, amarades d’esperit congressual, que l’Esteve no té esma d’aigualir-los la festa. El reben sense retrets per l’endarreriment i, tot i que fan tard per a la propera cita, insisteixen a fer la darrera cervesa. No hi ha pressa.

—Una i prou, Farràs, home, que tenim set —diu l’Éamonn—. A més, hem aconseguit un cotxe oficial. No ens demanis com. El tenim, les claus a la mà i el dipòsit ple. Amb papers i taxes municipals pagades. No facis aquesta cara, home. Més tard o més d’hora n’hauríem hagut de buscar un. Feina feta. Estem cansats d’anar a peu pertot arreu.

És un Renault Reinastrella, matrícula de Màlaga, d’un color negre esvaït, un vehicle fabricat als feliços vint, que els ha estat proporcionat pel senyor Kavanagh. Molta aparença, sí, però se’l veu atrotinat. Té un parell de forats de bala a la porta del conductor, que algú ha intentat dissimular tapant-los amb un pegat de llauna que fa que els orificis es vegin més.

—De qui era, aquest cotxe? —pregunta l’Esteve—. De l’Al Capone?

El Séan, que és home curiós, ha demanat al senyor Kavanagh pels forats de bala. Oh, no ho sap del cert, però té la teoria que es van produir durant els dies tensos previs al cop d’estat de Sanjurjo i de Franco, el mes de desembre del trenta-quatre, quan escamots de falangistes entraven a les cases a fer neteja de militants dels partits d’esquerra, per avançar feina. O bé són trets dels sabotejadors, durant els anys terribles de la gran guerra, en què el règim de Sanjurjo era neutral i no ho era, tot a la vegada? L’Esteve ho deixa córrer. Amb forats de bala o sense, qualsevol cosa és millor que no pas anar a peu o confiar en els taxistes, un col·lectiu del qual no te’n pots refiar, perquè és ple de confidents, delators, xafarders i, en el millor dels casos, policies de la secreta que es treuen un sobresou.

Han quedat amb la Caitlín i el senyor Kavanagh al pis segur que els irlandesos tenen al barri d’Arapiles, una mena d’ambaixada cultural que és tot façana. Durant el trajecte confien que no trobaran controls, perquè Madrid és una ciutat pacificada a còpia d’una repressió despietada, on ningú no gosa aixecar el dit, on la dissidència no es manifesta al carrer. Però a aquella hora troben un desplegament de policies que els sembla inusual. Els policies van sempre en parelles i un dels dos —generalment el més baixet— carrega una arma llarga. Veuen com demanen la cèdula a grups de transeünts que, arrenglerats contra una paret, esperen amb resignació poder superar el tràmit. Camí del pis es creuen amb un parell de camions de l’exèrcit carregats fins dalt de soldats de lleva, en equilibri inestable sobre la caixa. N’ha passat alguna.

Els feliços passatgers del Reinastrella són els primers a arribar. El Séan obre la porta i repassa les habitacions, amb el revòlver preparat, no fos cas que es trobin amb alguna sorpresa. L’Éamonn i l’Esteve s’esperen al replà, a la defensiva per si mai els enxampa un veí. No haurien sabut què podien dir-li i qualsevol excusa hauria sonat a falsa. A dins del pis no hi ha sorpreses. El pis està a nom d’una inoperant Alianza para la Amistad Hispano-Irlandesa, que fins i tot té una placa a la porta. És una entitat perfectament legalitzada gràcies a uns estatuts molt catòlics, humanistes i benintencionats, però mai, per desgràcia, no ha tingut l’oportunitat de funcionar en el món real. El pis és interior, fosc, però té una biblioteca ben dotada, presidida per un retrat del Papa Pius i un altre de l’Éamonn de Valera, amb aquella cara de xut miop amb què sempre es mira els fotògrafs. Té una dedicatòria manuscrita: «Do AAHI, ádh mor agus gach dea-ghuí». A l’AAHI, bona feina, bona sort. La Caitlín encara no ha arribat.

No triga ni dos minuts. Potser els vigilava des del carrer. Pica a la porta amb la cadència establerta. Té clau, però avisa que és ella. Cop llarg, cop curt, curt, llarg. La lletra X del codi Morse. Però si hagués fet la S o la W o qualsevol altra lletra sabrien igualment que era ella, perquè els cops haurien estat precisos, matemàtics, com dictats per un metrònom. Negra amb punt, corxera, corxera, negra amb punt, tot clavat dins d’un compàs de quatre per quatre. El Séan obre la porta. L’Esteve se’n va a fer el tafaner a l’altre extrem del pis, al punt més allunyat de l’entrada, però de seguida s’adona que no pot fer el pena i s’asseu a la taula de la biblioteca, on faran la reunió. S’estima més que el retrobament, després de tant de temps, sigui públic, amb testimonis, que hagi de quedar encotillat per les convencions, com si ningú més de l’habitació fos conscient de quin era el camí que havien seguit tots dos, quina havia estat la seva història. Però si l’Esteve hagués anat a obrir s’hauria hagut de trair o de despullar, i no estava en condicions de fer ni una cosa ni l’altra. I li hauria dit, només amb la mirada, amb una pressió lleu a la mà, ai, Caitlín, tornem enrere, em vaig equivocar tant, he maleït mil vegades cada dia el moment en què vaig prendre la cruïlla dolenta, el camí equivocat. I ara ja és tard, oi que sí? No ho sabia, és clar, no podia sospitar de quina manera més estúpida la vaig vessar. Han passat tres anys que són com tres segles, Caitlín, i tot per no haver dit el que s’havia d’haver dit en aquell moment. Perdona’m.

Però quan entra la Caitlín a la biblioteca, acompanyada pel senyor Kavanagh de l’ambaixada, vestida amb una gavardina clara i un mocador blau marí que li amaga la cabellera rossa, res no ha canviat, té la veu encara més jove i més vital. L’Esteve es queda clavat al seient, no té ni esma per aixecar-se, i només quan ella acaba de saludar els companys no té altre remei que fer córrer una mica la cadira per ajudar-la a passar, i es queda a meitat de camí, en una postura forçada. Li fa un petó lent, segurament més explícit i revelador que no pas una confessió de mitja hora al rebedor del pis.

—Esteve —diu la Caitlín, amb aquell accent de la costa oest, amb ressons d’escuma de mar i un raconet de fum de torba—. Fas mala cara. Que no et trobes bé?

No, l’Esteve no es troba bé.

—Perfectament. Perfectament. Content de veure’t, content.

Però ha de fer el cor fort i comunicar als seus socis la revelació terrible que li acaba de fer el marquès de Camposagrado. Li costa trobar les paraules bones, però se’n surt. Se sorprèn de comprovar que no ha despertat entre els companys cap emoció especial. El concepte de bomba bruta els semblava d’entrada tan abominable que és possible que considerin que no hi ha diferència entre l’abjecció moral que suposa construir-ne una o bé l’altra. Una qüestió de matís, tan sols.

El senyor Kavanagh demana la paraula: té dues notícies. Una de bona i una de dolenta. Mister Chesterton. Ja no hi és. Ha fet mutis. S’allotjava al Palace, però ha marxat, amb destí probable a Anglaterra. Era un personatge incontinent, amb deliris i amb recursos, una combinació explosiva, però semblava inofensiu. No tenia cap contacte, fins allà on els del G2 podien escatir, amb els col·legues anglesos de la Cinquena Secció. Chesterton anava per lliure, aparentment. Tenia una cobertura sòlida: feia negocis en nom d’una empresa de comercialització de brandis i xerès, tot i que, si no el vigilaven, era capaç de beure’s tot solet la meitat de la quota anual assignada per a l’exportació. Era el típic borratxo excèntric, que quan beu té una conversa brillant i desvergonyida, una agudesa intel·lectual que en estat sobri queda dissimulada pel pòsit de l’educació i les convencions. Això, als espanyols els fa molta enveja —generalitza el senyor Kavanagh—, perquè quan beuen es converteixen en uns perdonavides malcarats, se’ls estronca el doll de les paraules i perden tot l’interès. Però Chesterton era encantador en la distància curta. Kavanagh s’ho havia fet anar bé per coincidir amb ell a la barra del Chicote. Es va fer passar per un viatger australià que feia escala a Madrid abans de continuar trajecte cap a Amèrica. Kavanagh era capaç d’imitar qualsevol dialecte de l’anglès amb una rara perfecció. Van beure ginebra de la bona, Foxdenton, no el mata-rates amb què s’intoxicaven els clients habituals. Kavanagh va intentar dirigir la conversa cap a la pèrdua del nord, com qui no vol la cosa, no fos cas que un interès massa evident l’alarmés. No li va costar pas gaire encebar el motor. El nord els havia estat arrabassat, i Churchill era un podrit traïdor. De De Valera, l’assassí, el terrorista, no n’esperaven res, però Sir Winston i tots els politicastres dels Commons i fins i tot els Lords s’havien venut l’orgull de l’imperi i total per quatre xavos. De què els havia servit? De no res, per profanar la pàtria. Havien caigut Belfast i Londonderry i després tot seguiria, com les fitxes d’un dòmino: l’Índia, Austràlia, l’Àfrica. Sí, Austràlia, i vós que sou d’allà em donareu la raó, li deia. D’aquí a quatre dies la reina serà un putxinel·li, i el sacrifici dels nostres avis, que van construir un imperi amb sang, suor i pólvora, haurà estat inútil. El senyor Kavanagh no li va voler seguir el corrent. Era evident que era un borratxo, sí, però no un bocamoll ni un idiota, i tenia aquella estranya lucidesa que alguns homes intel·ligents només són capaços de greixar amb l’alcohol. Kavanagh fa petar les articulacions de les mans.

—Aquesta és, de fet, la mala notícia —diu—. La pista Chesterton s’esvaeix. La seguirem a Anglaterra, però ja veurem què passa. Ara us diré la bona. Hem localitzat un vell conegut vostre, que corre per aquí des de fa uns mesos. Podria ser que fos l’element que ens connecti amb els vostres científics sonats. Görtz. Hermann Görtz. Us sona?