Recompte

L’Esteve obre un parèntesi, innecessari, com són tots els parèntesis. Una recapitulació, que elabora mentalment mentre tanca els ulls i fa veure que dorm. De vegades hi pensa, sobretot en moments de risc. Mira, tot això que m’enduré a l’altre barri. El catàleg dels vaixells de la Ilíada, la tirallonga del Leporello. És un exercici que li serveix per enfortir la memòria, que és prima com orella de gat. La Caitlín, és clar, durant bona part dels sis mesos de la Guerra del Nord que van passar com si fossin sis hores. La Virgínia, sí, però només un parell o tres de vegades. No, mentida: una dotzena, suficients per justificar la seva emprenyada. Qui més. Andorra? A Llorts, ningú. Ni a la parròquia d’Ordino. Ni a la de la Massana. Sens dubte que hauria pogut fer alguna cosa amb la Pobladora xica, però no va atrevir-se a anar més enllà d’alguna arrambada. Hauria estat exposar-se en excés, perquè els mossèns amb vel·leïtats carnals són detectats amb facilitat i passen a formar part del folklore, subsecció històries de banyes i capellans. Abans sí, en qualitat de refugiat malferit i convalescent, que sempre fan com peneta i solen ser objecte de la protecció de dones compassives i generoses: va ser el gran moment amb la Lola Céspedes. A la Seu, i tant: amb tres companys més del darrer curs del seminari feien visites clandestines i periòdiques a la mítica Patalina, unes visites que eren tan previsibles com l’oli de fetge de bacallà que els donaven cada mes i els partits de futbol que els grans disputaven al pati de Sant Lluís, corrent amb la sotana mig arromangada els diumenges després de missa. S’autojustificaven dient que no podia ser que professessin vots, cantessin missa i impartissin els sagraments sense haver tastat abans les dolçors de la carnalitat, ni que fos de pagament. La Patalina els feia llegir un fragment d’una topografia mèdica del segle XIX on el doctor Llorens assegurava que la malaltia preeminent a la ciutat era l’espermatorrea crònica dels preveres. Ella hi posava remei i, d’aquesta manera, en conjurava el perill i col·laborava en el manteniment de la higiene pública. Novietes a Barcelona? Poques i generalment castes o poc predisposades, sens dubte per malaptesa pròpia, els anys de seminari no van passar debades i l’Esteve potser encara conservava un aire excessivament capellanesc, capaç d’allunyar la més ben predisposada de les senyoretes. Companyes de partit. Tres o quatre. Perillós, arriscadíssim: calia anar amb molt de compte per no ferir susceptibilitats ni fer comentaris improcedents, que es podien girar en contra. Tot plegat ho feia extenuant. I amb les dels altres partits, ves. Hauria tingut la seva gràcia que se li hagués ofert una senyoreta de la Lliga, però això, ai, no va passar mai. Amb l’esclat de la guerra, la tendència va canviar. Les noies de la resistència sentien, com tothom, un afany gairebé animal la vigília d’escometre alguna acció on el més natural seria que hi deixessin la pell. De totes en recorda el nom, una memòria inútil, perquè, per seguretat, sempre en donaven un de fals per evitar caigudes en cadena. Però hi havia la Roser, la Carmen, la Càndida, la Remei.

Potser hauria aconseguit fer alguna cosa amb la Martina, la nit del Palau. La va veure amb bon ànim, aquestes coses es noten. De vegades. Hauria estat una bona manera de retornar al món civil. I el retrobament amb la Caitlín li recordava als actes de guerra, el sexe amb què els condemnats volen espantar la mort. De què servien pactes, promeses i fidelitats si al final potser demà no hi serien, no hi hauria ningú més amb qui pactar ni ser fidel. Tanca el parèntesi, necessàriament breu i potser del tot prescindible. Però ara que ho ha apuntat li’n queda la memòria renovada. Si demà la perdés, tot això que tindria.