Mir & Albert

La senyoreta Diosdado s’ofereix a acompanyar el Josep Pla a cal Poch. És tot amabilitat, una tassa de xocolata amb nata muntada. Potser és que sospita, pensa amb malfiança, que tot sol no se’n sortirà. I amb tota la raó. Però tal vegada —i aquesta és la perspectiva més ombrívola— sap que, posats a perdre-ho tot, com més aviat passi, millor, que la incertesa és una sensació pitjor que no pas el pessigolleig del risc.

Ella no té problemes per plegar de la feina. S’acosta l’hora de l’aperitiu, que empalma amb la de dinar i és d’observància general. El compliment de l’horari establert —al Palacio de Comunicaciones i al funcionariat madrileny en general— és una qüestió merament potestativa. Pla passa estarrufat davant del taulell de recepció, amb aires de gallet —un Casanova reviscolat— del bracet molsut de la senyoreta Mariví. Però la seva joia s’esvaeix quan ella diu a tothom que Pla és el seu cosí de Logronyo, que ha baixat a fer-se visitar pels metges. Ho diu amb aquella desimboltura i al Pla, de manera automàtica, se li posa cara de tísic. Si mai estossega, encara hauria expel·lit alguna goteta de sang malalta. Per a desgràcia de la seva ja prou baquetejada autoestima, la coartada exposada per la senyoreta li sembla admirable, ajustadíssima.

El taxista és un exemple perfecte del pensament castís madrileny. Enfila el trajecte cap als barris del sud amb l’empenta de Shackleton camí de l’Antàrtida. ’Amos p’allá és el seu crit de guerra, i els porta a sotragades pels carrers del centre. Els deixa al cap del carrer del Salitre, que és, per als usos plans de la capital, costerut. El número 8 correspon a una casa de quatre plantes, invisible, estreta, on havien entaforat un minúscul taller de sabater als baixos. Quart esquerra. Pla truca a la porta amb els nervis de l’enamorat, i és la segona vegada en un mateix dia que nota allò de les papallones, ja no té edat per anar fent paperots de galant de teatrí. Els obre un home escardalenc, de nas llarguíssim i mirada de fura. Trenta-pocs, gasta un accent pintoresc d’origen geogràfic indeterminat.

—Passeu, no us quedeu aquí plantats com un estaquirot —diu—. El veí del costat és xafarder com una mala cosa. Dos minuts més i tot el carrer sabrà que hem rebut la primera visita.

La porta dóna directament al menjador. A dins, de cara al balcó, assegut en una butaca d’orelles, hi ha un altre home, si fa no fa de la mateixa edat, que barreja amb una depuradíssima tècnica de tafur una baralla de cartes franceses. Té la mirada d’una rara intensitat: uns ulls com brases que, tanmateix, donen la sensació que encara es poden encendre més. Sense dir ni bon dia els fa una repassada. Pla se sent despullat, com si li hagués aixecat la tapa de la tupina per veure què s’hi cou a dins. A la Mariví, al seu torn, se li encenen les galtes: ella també s’ha quedat nua.

—Jo sóc l’Albert —diu l’home que ha obert— i ell és el senyor Mir.

La figura de la butaca, que no fa cap gest per aixecar-se, mou un dit displicent. Albert i Mir són noms o cognoms? L’ambigüitat els incomoda, i Pla paga amb la mateixa moneda.

—Uh, Mariví. Josep.

L’Albert no reacciona de cap manera especial.

—Bé. Molt de gust.

És evident que la tensió que ha notat abans per telèfon no s’ha apaivagat, ans al contrari. Estan a la defensiva. El Mir, parapetat a la seva trona, es decideix a parlar, amb una veu que sorgeix del fons d’un pou. S’ha posat unes ulleres fumades.

—Senyoreta Diosdado, senyor Pla, m’equivoco?

Ara resulta que a Madrid són més coneguts que la Monyos.

—Som dels vostres, no patiu —diu l’Albert, en veure que comencen a espantar-se de debò—. A veure, com us ho podria dir. Som, per dir-ho d’alguna manera, els fusibles de la missió, els que salten quan hi ha hagut una sobrecàrrega i impedeixen que el comptador es cremi o bé peti tota la instal·lació i s’encengui la casa. Potser sí que us pensàveu que us deixaríem en mans de l’Esteve, exposats a qualsevol eventualitat. Una mica innocents potser sí que ho som, però entre poc i massa. A Barcelona, els responsables comptaven que hi hauria dificultats i, au, heu-nos aquí, facturats de contraban a Madrid, a fer-vos d’àngels de la guarda, dolça companyia.

—Llàstima que el Mills no hagi pogut venir —es lamenta el Mir—. Aquest sí que és bo. Nosaltres, al seu costat, som uns simples aprenents. Però fa una setmana el van operar de l’apèndix, i està convalescent, fora de combat justament quan més falta ens faria.

Josep Pla té l’esperança que hagin vingut per organitzar-los l’evacuació, tot i que de seguida s’adona que la cosa no va per aquí i que, en el fons, la seva salvació no els importa especialment. L’Albert els fa un interrogatori de metge, i apunta, molt aplicat, les respostes en una quartilla, que omple amb una lletra de mosca sense deixar marges, com si el paper anés racionat. Vol saber. A veure, com havia tornat a contactar l’Esteve amb ells, qui havia participat en la reunió, on s’havia fet, quines eren les seves ocupacions a la vida real. De tant en tant, perquè estiguin convençuts que juguen tots en el mateix equip, s’avança en les respostes. Queda clar que és algú molt familiaritzat amb les rutines i els procediments de l’Oficina, molt més que no pas ells, que són tan sols classe de tropa i els coneixen només de manera parcial. Després se centra sobretot en les circumstàncies precises de la detenció de l’Esteve. Pla només sap el que li ha dit la Caitlín, i té la sensació desagradable que es deixa dades importants. Mir, des del seu racó, escolta amb atenció, sense mirar-los. De tant en tant suggereix que es modifiqui el punt de vista d’una pregunta, o demana aclariments. La senyoreta Mariví no diu res, seu a la taula i es menja les ungles, ella tan presumida.

—M’imagino que ara l’han portat a una casa de detenció —conclou l’Albert—. En diuen així, però en realitat són centres de tortura, industrialitzats. N’hi ha una dotzena, escampats per Madrid i rodalia. És el procediment natural en detencions d’aquest tipus. Però per la descripció dels personatges que ens heu fet diria que a la detenció hi havia el comissari Creix. Un vell conegut. Creix convida els seus detinguts a un xalet que en diuen el Castillo. És una mania com qualsevol altra, però allà s’hi sent a gust, ningú no li toca els ous i fa ben bé el que li rota. Però ho hauríem de confirmar. Professor?

Mir s’aixeca de la butaca, amb mandra. S’acosta a l’envà d’on penja el telèfon, mentre fa petar els artells dels dits. Demana de parlar amb l’operadora, amb una veu suau i monòtona, però que desprèn un magnetisme insòlit, irresistible. És com la serp que s’amaga a una font i xiula, encanta els moixonets i encabat se’ls empassa sense oposició. Convenç la telefonista perquè el posi en comunicació amb algun veí del carrer Alonso Heredia. Números parells, el sis, el vuit o el deu. Per favor, senyoreta. Vostè sap com fer-ho, oi que sí? No, no tinc pressa. Bé, una mica sí, de fet. Si es pogués afanyar. No voldria abusar de la seva disponibilitat. Moltes gràcies. Déu li ho pagui. Molt amable.

Mig minut més tard, el professor Mir parla amb una veïna, que al seu torn confirma que el dia abans havia arribat al xalet del davant un petit comboi. Dos cotxes, diu, senyora? Sí, dos cotxes. Directes cap dins. Allà a les onze del matí. Un quart de dotze, potser. Perfecte. Feia una setmana, o dues, que no hi havia moviment a la casa. Hi ha vigilants, també. Vaja, vaja. Déu li ho remerciï, una vegada més.

—Molt bé, Mir —diu l’Albert—. Ets una fera.

—Aquesta feina és terrible i em faig un fart de patir —contesta el Mir, entre sospirs—. Vols que busqui confirmació a la policia?

No, no cal. L’Albert està segur que han dut l’Esteve al Castillo. No li calen més comprovacions.

—Ara hem d’anar al magatzem —diu—. És a Vallecas. Bé, hi era el darrer cop que algú dels nostres hi va anar, deu fer tres o quatre anys. Allà hi tenim guardat un material que potser ens farà falta. Esperem que encara hi sigui, perquè fa temps que ningú hi ha tret el cap.

—Sí —diu el Mir, que s’ha tornat a posar les ulleres fosques—. Ens haurem d’afanyar. Sabem on és l’Esteve, i això ja és molt. Ara hem de mirar de treure’l d’allà. Si és que podem.

L’Albert agafa l’abric. De sobte, té pressa.

—Haurem de robar un camió. Anirem a un mercat, allà sempre n’hi ha de disponibles. Aquí a la vora hi ha el d’Antón Martín. Això ja em fa més cosa —confessa—. Sempre em sap greu fer el pispa. Digueu-me escrupolós: és que jo respecto molt la propietat privada. Però mira, si s’ha de fer, s’ha de fer. A aquesta hora no serà difícil, que els amos són a dinar. Senyoreta Mariví, torni a la feina i oblidi’ns. Màxima normalitat. A vós, senyor Pla, que sou un bohemi i no us esperen enlloc, us farem fer un parell d’encàrrecs i si aneu a reunir-vos amb la resta de la colla, perfecte.

—S’hi pot fer alguna cosa? —pregunta Pla, amb un polsim d’ansietat.

L’Albert s’ho pensa una mica.

—Depèn de si hi arribem a temps o no.