Príncipe Pío

El tren arriba a l’estació del Príncipe Pío, que s’ha convertit en un centre de recepció de congressistes. La nau està presidida per dos retrats enormes que pengen del sostre metàl·lic: el del general Sanjurjo i el del Sant Pare Pius XII. La mirada miop del Papa, encerclada per unes ulleres de muntura rodona, contrasta amb l’esguard ferotge i els ulls rebotits del general, que contempla amb suspicàcia aquell formigueig de capellans, monges i seglars, arribats de tots els racons de la universalitat catòlica, arrossegant maletes, devocionaris i rosaris, disposats a participar (més en ànima que no pas en cos) en el que els descreguts madrilenys (els pocs que hi ha i els encara menys que gosen fer-ne broma) en diuen l’olimpíada de l’hòstia. La megafonia ronca escampa consignes, amb interludis de marxes militars plenes de trompeteria. Els uns van cap aquí, els altres cap allà. Ningú no es queixa del caos, que és més aparent que real, i al final tothom troba el que busca, gràcies a l’auxili proporcionat per un petit exèrcit voluntari de bons samaritans que reparteixen pamflets, consulten relacions i donen indicacions.

Ells saben on han d’anar: en principi s’allotjaran al col·legi que les Mares Irlandeses tenen al carrer Velázquez cantonada López de Hoyos, a la part alta del barri de Salamanca. On podrien estar millor? Han discutit molt sobre la conveniència de buscar un allotjament extern o bé mantenir, fins allà on sigui possible, la disfressa (i la cobertura) de congressistes. Al final decideixen continuar emparats per la sotana i sotmesos a la fèrula (relativament laxa) de l’organització eucarística. L’enllaç d’intel·ligència de l’ambaixada irlandesa, el senyor Kavanagh, ho ha resolt tot molt bé, ha mogut amb eficàcia els fils escaients i ha aconseguit que els assignin el petit pavelló que habitualment ocupa el conserge de l’escola, i que té una sortida directa i discreta al carrer.

El taxi que els porta al col·legi funciona amb gasogen. La caldera s’aguanta amb uns filferros i sembla que, d’un moment a l’altre, caurà o explotarà o explotarà abans de caure. Així, el vehicle avança a batzegades pels carrers entre pets i emissions d’una fumera fosca, espessa. Amb prou feines hi ha benzina disponible. Circulen moltes més bicicletes de les que, per gust, farien pedalar els madrilenys i fins i tot passen alguns carros de cavalls. El senyor taxista, tot i que d’entrada ha estat advertit per l’Esteve que el passatge no parla ni entén una paraula de castellà, els obsequia sense càrrec addicional amb un soliloqui castís, una molt lluïda peça oratòria on barreja el futbol, el clima, el racionament, els toros i l’estraperlo.

El pavelló del conserge és petit però digne. Hi estaran prou bé, i sobretot tranquils. En un racó hi ha instal·lat un gran aparell de ràdio, un Farnsworth últim model, nou per estrenar. Caram, moltes gràcies, és tot un detall del senyor Kavanagh, que ha atès la petició de l’Esteve.

A les dues en punt, a l’hora de dinar, es presenten a l’edifici principal del col·legi, on els rep la superiora, la mare Higgins, una monja menuda i de pell transparent, oriünda de Connemara, que, tot i que els fa seure a la seva taula, té la delicadesa de no atabalar-los amb preguntes impertinents i tan sols insisteix a fer-los menjar, pobrets, aquí tenim unes cuineres excel·lents, ja veureu, us engreixareu, que esteu molt magres. Després del cafè (malta torrada i aigua bruta), tots tres s’aixequen de cop i anuncien que es retiren a cal jardiner a pregar una estona, mare Higgins, dispensi’ns, volem preparar-nos i donar gràcies a Déu per totes les coses bones del món i sobretot per la seva generosa hospitalitat. Traduït, vol dir que se’n van a fer la migdiada.

Així, el seu primer acte oficial com a congressistes és fer campana: a dos quarts de sis de la tarda hi ha prevista una gran processó eucarística, que discorrerà, segons consta en el programa, pel carrer Sagasta, entre Bilbao i Alonso Martínez, amb l’assistència confirmada de l’Esperit Sant, una presidència terrenal exercida pel nunci Cicognani i la desfilada de tots els bisbes d’Espanya, ordenats per escalafó i estatura, el desplegament d’un gran estol de pal·lis i l’enlairament de dotzenes de custòdies resplendents carregades amb la Sagrada Forma.

L’Éamonn i el Séan es transformen en dos honorables ciutadans canadencs, i se’n van a fer un tomb pel centre, potser s’animaran a fer una cerveseta, per captar el pols del carrer i l’ànim de la ciutadania. O dues. Una mica de distensió abans de treballar no els anirà gens malament. Bé, també aprofitaran per anar a treure el cap a una adreça que els ha donat el senyor Kavanagh, un pis segur que tenen al barri d’Arapiles, al carrer d’Escosura, on trobaran un paquet lligat amb fil d’empalomar i un farcellet. I no, no hi haurà salsitxes de Wicklow, ans dues pistoles, unes MAB Model D fetes a Baiona, i un revòlver, un Einfield vellet però fiable. Munició suficient i mitja dotzena de granades russes, les F1 de pinya, per si de cas. Diners, també: deu mil pessetes en bitllets usats de cinquanta i de cent, paper moneda de colors esvaïts on es representa Don Pelayo i, en una apoteosi de núvols celestials, l’apòstol Santiago Matamoros.