Bombers

Enmig d’aquell caos, als veïns que salten al carrer els sembla natural que els bombers arribin a peu, sense el camió ni anunciats pel dring de cap campaneta. De fet, si s’hi haguessin fixat una mica més, haurien vist com sortien d’un Peugeot aparcat dues cantonades més amunt, des d’on han baixat amb un posat molt digne però certament insòlit. Sí, l’han robat. Què passa? Un esperit observador s’hauria adonat que aquells uniformes, tot i que no són del tot ridículs, potser sí que estan una mica passats de moda. No és que semblin bombers de sarsuela, però hom hauria pogut dir que sorgeixen d’un passat incert o bé dels magatzems d’una casa de lloguer de disfresses. Els és igual. La qüestió és que els veïns del carrer Martínez Izquierdo respiren en veure cascos, botes, gecs vermells, tenen la confiança que els han vingut a rescatar i que l’autoritat en emergències ha pres les regnes de la situació. El cas és que els quatre bombers arriben al punt del sinistre, on es despleguen amb una diligència sospitosa, tot brandant destrals per rebentar portes i perpals per alliberar les víctimes que hagin pogut quedar sota les bigues. Passen pel costat del que minuts abans havia estat la nineta dels ulls del transport de peix fresc de la Meseta, convertit ara en una massa encesa i irreconeixible de ferros caragolats. S’enfilen fins al primer pis per l’enderroc de la façana, que ha quedat esventrada, amb l’interior impúdic ben visible des del carrer. No hi ha porta principal, que ha quedat colgada per la runa. No s’atreveixen a comprovar si el cap emblanquinat d’un dels vigilants que sobresurt d’un mar de totxos està adossat o no al seu cos, en connexió anatòmica. Tampoc no s’aturen a socórrer un parell d’homes d’uniforme que, amb el rostre ensangonat, fan tentines pels passadissos. Si es belluguen, és que estan vius. Segons les seves suposicions, fonamentades en exemples coneguts, al primer pis hi ha d’haver una sala més gran, interior, una cel·la perfectament aïllada, on haurien de trobar el seu client. Avancen cap dins. No hi ha llum i han d’encendre els carburs. La casa no és gaire gran, i de seguida troben el que busquen. La porta està tancada, sí, però hi ha la clau posada al pany. És clar, quina necessitat hi ha de treure-la, si tots els de fora eren els bons i l’enemic és a dins, lligat de peus i mans. Amb l’explosió, el bastidor s’ha mogut, i han d’obrir-la a empentes.

Amb els llums enfoquen un home que no els espera.

—Mossèn Farràs. Heu tornat a néixer —diu l’Albert, amb la més gran solemnitat.

L’Esteve no el reconeix, és clar. Amb aquelles pintes, és impossible. Són una colla d’esperits amb llums de miner al cap i una disfressa absurda. Quatre dimonis sorgits de la fosca.

I aquí es troben amb un problema en què no han pensat, perquè no han calculat els milions d’obstacles imprevistos amb què ensopegaran; les cadenes que el subjecten a la cadira metàl·lica. No poden pas descollar la cadira del terra i endur-se’l a collibè. Han de trobar, com sigui, les claus, o bé perdre un temps de què no disposen serrant ferro amb una llima ridícula que han trobat al magatzem.

—Un moment, mossèn, que tornem de seguida. No se’n vagi, sisplau —diu l’Albert.

Recorren les estances del primer pis. En algun lloc han de trobar el custodi de les claus. Aquell desordre l’han creat ells i no tenen dret a queixar-se. Es divideixen la feina. A la cuina, res. Als dos dormitoris del fons, tampoc res. El que havia estat un lavabo, afectat de ple per l’explosió, és una muntera d’enderrocs, perquè ha cedit part de la cantonada. Està ocupat, ves quina inoportunitat. El professor Mir els crida, que el vagin a ajudar. Treuen runa fins que poden arrencar el desventurat caganer com qui arrenca una ceba de l’hort. I sí, té la clau del cadenat penjada del coll.

El Mir la hi arrenca sense gaires miraments.

El mort és un mort familiar.

—Albert, que saps qui és, aquest paio? —pregunta—. Tu, que coneixes tot déu.

El difunt té la cara plena de terra, i una expressió desagradable al rostre, a meitat de camí entre la sorpresa i el desconcert, perquè a ningú no li agrada marxar d’aquest món anant de ventre. Però sí. Malgrat la ganyota, el coneix. De veure’l mil vegades retratat als diaris i a les comissaries. El Mir també l’hauria d’haver reconegut, si no fos que s’ha passat els anys més divertits de la història anant de tournée per les Amèriques. Tant de magnetisme i tanta hipnosi i tanta punyeta i a l’hora de la veritat el professor no sap qui és l’Enemic Públic Número U.

—Justo Bueno. Mi-te’l. Com ens hem de veure. Do’m les claus, va.