La bola del món
De tornada cap al pis franc del carrer Escosura l’Esteve demana a l’Éamonn que s’acosti al Paseo del Prado, que pugi per la banda del museu, a poc a poc però sense que sembli el que són: un vehicle estrafolari carregat d’elements subversius cometent un cúmul d’imprudències, com cridant detingueu-nos, per favor. Però l’Esteve ha de comprovar el correu. Hi ha de passar cada dia, si més no un cop.
El senyal, una marca de guix en un dels plàtans del passeig, es veu d’una hora lluny. És un cercle coronat amb una creu i amb una xifra a l’interior, un tres. El dibuix és enorme, com si qui l’hagués fet —Josep Pla, agent número tres— es volgués assegurar que no passaria desapercebut.
El cercle, segons la mitologia del servei, representa la pilota que aguanta la mà esquerra de la Moreneta, el símbol de la bola del món. La creu és un afegitó, perquè la bola del món montserratina no en du cap, però sí que hi ha d’altres marededéus amb una creu que corona la bola, i això dóna al codi, tan prosaic, una pàtina de respectabilitat, com de societat secreta. Són tan poc originals, a l’hora d’establir codis, tan rancis, tan missaires, que es meravella que algú els pugui prendre seriosament. A l’Esteve el dibuix li recorda les marques de les ovelles del ramat del Palanca, que tenien de veí a Tor. Però el cercle amb la creu és el senyal que convoca a una trobada immediata.
—Atura’t un moment, Éamonn, per favor.
Salta del cotxe i s’acosta a l’arbre. Hi ha un forat just al damunt del dibuix, i a dins hi troba un paperet caragolat, on l’agent número tres especifica quin és el punt on s’han de trobar, i a quina hora. Té de temps fins a la una.
L’Esteve hi va de seguida, a peu. No vol que els altres li facin de taxista pels carrers d’un Madrid cada cop més susceptible. La cita és a casa Motrico, una taverna que hi ha en un carreró que dóna a la plaça Major, un d’aquells establiments fastigosets que estan plens de caps de toros morts i on no pots deixar els colzes damunt de la taula si no vols que les mànigues se t’hi adhereixin. Són quarts de dotze del matí i el local està ple de penyes taurines integrades per desvagats i rendistes que discuteixen a crits sobre les virtuts (moltes) i els defectes (escassos) del difunt torero Manolete. Tothom està d’acord en les premisses bàsiques, és en els detalls més insubstancials on nia la polèmica. Les converses salten de taula en taula, i l’efecte de tot plegat és el d’un orgue de gats. El sostre és una selva de pernils oliosos, estalactites orgàniques que ressuen gotetes de greix. Aquest nèctar, l’essencial pluja ibèrica, cau damunt dels parroquians, que se l’escampen pels cabells com si fos brillantina, i segons com caigui el xarrupen, perquè tot alimenta. Josep Pla seu al fons, arrecerat d’aquella tempesta dialèctica, protegit sota la testa d’un toro guenyo que és molt famós perquè un parell d’anys enrere havia escampat pel sorral de Las Ventas el budellam del Picapichas o el Pelapichas o el Sacapichas. És, sens dubte, l’amagatall perfecte per emparar una reunió secreta. A ningú amb dos dits d’enteniment se li acudiria anar-los a buscar en aquell catau.
—Seu, home. Sense compliments —el saluda, mentre omple un vaset d’un vi color de ronyó malalt, molt malalt—. Ja veus que és un espectacle ben distret, aquest. A mi m’alimenta l’esperit.
—No cal que ho juris —diu l’Esteve—. Saps com tocar-me la fibra sensible, amb aquestes escenografies de navalla a la lligacama. Què passa, Pla? No em fotis gruar.
Els ullets li brillen amb un espurneig entremaliat. És el Pla de les millors ocasions, l’agent excèntric, el provocador, el que surt sempre per la tangent i et troba amb el pas canviat, reconeix l’Esteve. Ha ressuscitat. El molt malparit el vol fer gruar, perquè no li dirà res fins que s’hagi acabat el vaset de fino i la tapa de pescaíto, i encara així ho fa amb una parsimònia exasperant. Comença a parlar fluixet, mentre caragola una cigarreta. És impossible que allà dins cap dels teòrics tauròfils els puguin escoltar, però l’aire de confidència obliga l’Esteve a estar més atent, a vigilar de no perdre’s cap detall.
—Esteve. Tinc localitzat un personatge que ens podrà ajudar. El vaig conèixer a la recepció del dotze d’octubre d’aquest any, al Palacio de Oriente. No sé si t’imagines com són, aquesta mena de saraus. Hi ha tot de generals amb faixa i sabre de tallar el bacallà, amb aquella escampadissa de quincalla desplegada sobre el pit. Sanjurjo i els seus turiferaris, que el tracten com si fos la reencarnació d’Alexandre el Gran i llepen el sòl que trepitja. Falangistes del morro fort, amb l’uniforme de gala, el blanc, però amb les ulleres fosques, el rostre cerul·li i aquella cara de restrets crònics que fan quan desfilen. José Antonio el primer: levitant a dos dits del terra, clenxat i magnètic, amb l’aire ofuscat, un somriure glaçat, els ulls de boig. El millor de cada casa. De monges i capellans, tants com en vulguis, papallonejant tots vora les plates de melindros, com les mosques que ataquen una tifa. Banquers bascos, magres i estarrufats, una mica distants. Acadèmics de la llengua, vestits amb frac, coll rígid de cel·luloide, que deixen un rastre visible de caspa al seu pas. El cos diplomàtic en pes, dues dotzenes d’ambaixadors captius del protocol, amb una expressió circumstancial i que miren d’escapolir-se a la mínima que la bona educació ho permeti. I tot de convidats diversos per acabar-ho d’arrodonir. Toreros i tonadilleres. La Carmen Polo vídua de Franco i el conde de Romanones. El teu amic del Camposagrado i una legió de borinots hidalgos que no són bons ni per aixecar una palla de terra. Jaime de Borbón, un ninot que treuen d’una vitrina un cop l’any i el passegen en públic perquè el populatxo vegi que Sanjurjo el té domesticat i que, el dia que tingui un mal de ventre, el farà rei i tothom a empassar-se’l. Ortega y Gasset, el gran pensador d’Occident. Don José María Pemán fent un pregó en vers, de vergonya aliena, la poesia més afrosa que mai he escoltat. Qui més? Sí, un rus blanc, que ha estat convidat en qualitat de representant de la colònia d’exiliats de la Mare Rússia, que són poquets però molt vistosos i exòtics. Aleksandr Karpets. Aquest és el nostre home, Esteve. Recorda el nom.
És clar, que el recordarà, pensa l’Esteve. Per recordar, rai. Tantes coses inútils com recorda, ves si no podrà fer-ho amb un cognom tan ridícul.
—N’havia sentit a parlar molt, perquè és una estrella ascendent a l’escassa vida social madrilenya, però no havia tingut l’ocasió de conèixer-lo. Te’n faig cinc cèntims. Aleksandr és fill d’un aristòcrata arruïnat, que es va suïcidar a Baden-Baden després d’una mala ratxa al joc, i d’una bellíssima ballarina valenciana que va treballar al Bolxoi, on va conèixer el baró Konstantin Karpets. Coup de cœur fulminant, viatges per tot Europa, etcètera. Una fabulosa novel·leta romàntica, el somni d’entreguerres. Després de fugir de persecutors i creditors diversos, saltant de país en país evitant guerres i governs hostils, Aleksandr i la seva mare es van traslladar a Madrid. La seva idea era quedar-s’hi per gestionar les magres propietats de la branca valenciana de la família: un parell de pisos no sé on, una caseta a Legazpi i unes finques de poca renda al poble de la mare, amb les quals en tenen prou per anar fent sense penúries però sense grans luxes. La mare, la cèlebre Amparito Selma, és una padrina rabiüda i decrèpita, instal·lada en un món evanescent de records i fastos passats, que l’Aleksandr suporta amb una paciència exemplar.
L’Esteve bufa, amb un accent de desesperança. Té la sensació que estan perdent el temps amb les vicissituds d’un aristòcrata tronat, i no veu on vol anar a parar.
—Esteve, no cal que t’empipis, que doble feina tindràs —diu Pla—. La paciència és la mare de la dallòs. Les històries potents necessiten grans pròlegs. Veuràs. Karpets no és Karpets. D’entrada, a la recepció de la Raza, no el vaig reconèixer. Era un personatge peculiar, portava un pegat negre a l’ull esquerre, d’un accident d’esgrima, anava amb el cap afaitat i la closca lluent, com encerada, vestit de vint-i-un botó. I l’accent: tenia un accent rus molt lleu, suavíssim, com tamisat. No sé per què, em va semblar massa perfecte per ser real. Em vaig quedar amb una picoreta, una impressió estranya: jo a aquest el conec d’alguna altra cosa, em vaig dir. L’havia vist abans, segur. Potser per l’aspecte no, però sí per la veu. De vegades et quedes més amb la textura d’una veu, que no sol canviar, que no pas amb les faccions d’un rostre, que pateixen, s’estiren i s’arruguen amb la gravetat i els anys. No sabia pas on l’havia pogut trobar. Berlín, potser? O Berlín o París, pensava, a Madrid segur que no, i prou podria ser que en algun replà de les nostres corredisses vitals haguéssim coincidit. És el que passa quan has voltat més món que el porquet de sant Antoni. Si només hagués estat una impressió meva no n’hauria fet cabal, Esteve. Dins de la tupina de vegades passen coses estranyes, es barregen records i et falsegen el passat. Però vaig tenir la sensació que ell també em reconeixia. No va dir res, és clar, només li vaig detectar una punteta d’alarma a la mirada, que va esborrar de seguida, però amb això ja en vaig tenir prou per fixar-m’hi més. Cada cop n’estava més convençut, i m’ho va acabar de demostrar quan va fugir, així que va poder, dispensi’m, em reclamen. Amb molta discreció, sense que es notés gens. M’ha reconegut, m’ha reconegut. Marxem discretament, no fos cas que ara em posi en evidència. Fins que vaig marxar em va defugir. En aquell moment no hi vaig donar més importància, era només una simple sospita, no estava pas segur de res. Hauria pogut seguir el rastre i mirar d’esbrinar-ho abans, però què coi, jo sóc un simple reporter que faria santament de no embolicar-se en negocis que em van grossos.
Dos parroquians es barallen i l’un li trenca a l’altre una ampolla al cap, amb una gran sangarrera i consternació general. Un dels cambrers s’acosta amb una ració de peixet fregit no sol·licitat i un pitxeret de vi, convida la casa. Pla l’espanta amb la mà.
—Però ahir, en sortir de la barberia, em va venir la picoreta. Fins llavors no hi havia donat més importància. Era només una sospita, una xafarderia madrilenya més. Encara que no ho sembli, en aquesta ciutat hi ha molts marros. Quantes vegades no ha passat, això? És com quan et trobes amb aquella senyoreta tan estimada, amb la qual fins i tot vas intimar, que passa pel teu costat i fa veure que ets un perfecte desconegut. I també em podia haver equivocat, és clar. Una percepció errònia, un déjà-vu. Però no ho podia deixar estar. Actua, coi, em vaig dir. Si tens un dubte, el resols d’una punyetera vegada. I diria que el vaig resoldre. No sé si ens en sortirem, però si més no ningú no podrà dir que no ho hem provat. Au, aixeca’t, que ens espera.