Victòria

Cada nit que l’Esteve i la Caitlín passen junts és una victòria. Una victòria sobre la mort, sobre l’oblit, sobre la resignació. Cada nit que poden passar junts és un triomf sobre el passat. Les petites morts els distreuen, ni que sigui per un moment, de les grans, de les reals, de les que de veritat compten i són les definitives. Aconsegueixen tòrcer les vies paral·leles d’un ferrocarril que els separa, creen una realitat alternativa. La Caitlín s’encarna en una nova dona, lliure, lluminosa, sense càrregues, capaç de reprendre un fil que feia temps que s’havia tallat. L’Esteve, per un moment, és capaç de superar el rosari de dubtes i ferides que arrossega des de feia massa temps, deixa enrere la disfressa del cínic, la del que fa veure que el fracàs no només no l’afecta, sinó que ni tan sols admet que hi és. Res més no existeix, tot i que són conscients que, separats per només un envà, gruixut i encara insonoritzat, el presoner Görtz els espera, compta les hores que passen lentíssimes o dormisqueja entre malsons, mentre ells, carcellers d’amor, construeixen el seu palau efímer, fet de gemecs, de passió i de desig, d’humitats absolutes i d’humitats relatives.