Poch bis

Sempre que esperes que soni el telèfon i no tens altra feina te’l quedes mirant, com si estiguessis convençut que amb la sola pressió mental seràs capaç d’engegar el truc. Però ni tan sols el professor Mir és capaç d’activar-lo amb el pensament, potser perquè depèn de la voluntat dels altres i, a distància, és més difícil de controlar. Però al final se sent el dring, i és com si el martellet que repica la campana ho fes amb una angúnia afegida, corre, agafa’m, no tenim temps per perdre. Esteve Albert, que llegeix mig avorrit uns episodios nacionales que corrien pel pis, contesta.

—Allô?

Li agrada, dir allô. A l’altra banda dubten uns instants. Potser sí, que es pensaven que trucaven a París.

—Allô. Digui’m? —insisteix.

No pot ser que qui truqui no parli català, però s’adona que ha estat una relliscada. Ja és tard per rectificar. Una carraspera nerviosa.

—Amb qui parlo?

La veu que formula la pregunta és d’un home, fumador. Com tots, per altra banda. Aquella conversa no serà gens fàcil.

—D’on l’heu tret, aquest número? —pregunta l’Albert, amb un to potser massa impertinent.

—Voldria parlar amb el senyor Poch —respon la veu.

A l’Albert no li agraden els interlocutors que no contesten les preguntes que han estat fetes amb tota l’educació.

—Sóc jo. Amb qui parlo?

Més dubtes.

—Amb l’Antoni Poch.

Bon intent.

—Molt divertit, sí —diu l’Albert—. Què tal si penjo i ho deixem córrer, senyor Poch bis? No estem de punyetes, no sé si se n’ha adonat.

—I com ho podem fer?

Es poden passar hores fotent el pallús, com dos gossos que es disputen la possessió d’un bastó. Fa una setmana que s’estan allà tancats, mirant el podrit telèfon i rellegint els quatre llibres cucats que hi ha al pis, sense ni tan sols gosar sortir al carrer, esperant la puta trucada.

—Suposo que no voleu dir el vostre nom.

—Naturalment que no.

—Bé. És possible que tinguem amics comuns. Un amic comú, de fet, que era el que tenia aquest número. Potser sou vós. Jo dic el nom i vós el cognom. Com si fos la postal tallada dels balls a cegues d’envelat, entesos?

—D’acord.

—Esteve.

—Farràs.

—Correcte. Ara ens comencem a entendre. No sou pas vós, no?

—No. No sóc jo.

—Ell no sap qui som, ni què fem a Madrid —diu Esteve Albert—. Té problemes?

—Sí.

—Bé. Estem aquí per ajudar-lo. Ara hem de mirar de quedar, però no podem parlar per telèfon.

—És clar. Tinc la vostra adreça. És el número vuit d’un carrer que comença amb la lletra essa. Quart pis, esquerra.

I com coi ha obtingut l’adreça?

—És correcte? —pregunta Pla-Poch, amb una insistència un pèl impertinent.

L’Albert fa memòria de quin és el número del seu cau. Però és el 8, sí. El nom del carrer comença per la lletra essa, també. Això simplifica les coses. Un procediment irregular, sí, perquè se suposa que ningú no havia de saber on eren. Però com diu la seva veïna, Doña Mercedes, que és un refranyer amb potes, no hay mal que por bien no venga i no sé què de los renglones torcidos. No hi tenen res a perdre.

—Vingui de seguida. L’esperem.