Werner

Karpets acompanya l’Esteve fins a la porta de la Casa de Oficios. Ell no hi entrarà. A partir d’aquell moment desapareixerà, ara sí que per sempre i sense possibilitat de retorn. Ha fet prou i a partir d’aquest moment haurà de mesurar totes les passes futures per evitar mals majors, perquè ha trencat tots els juraments i se sent com el funambulista que travessa una corda fluixa quan bufa la tramuntana. Però per ell, li diu, no passin ànsia. És un supervivent nat i se’n sortirà, d’una manera o d’una altra. Li dóna, i de franc, un parell de consells finals. El primer: han d’aprofitar el que el destí els ha ofert. El llindar de temps per poder actuar és escassíssim, aquella nit i prou, perquè és impossible garantir la seva invisibilitat durant gaire més temps. Per altra banda, és bo que els esdeveniments es precipitin, perquè els obliga a abandonar els dubtes i a prendre decisions valentes. En el fons, els ha fet un favor. El segon consell no és un consell. És un regalet de comiat. Werner Heisenberg s’allotja allà mateix, amb prou feines a tres-cents metres d’on són, al lloc que en diuen la Galería de Convalecencia, a la façana sud del monestir. Heisenberg és l’únic membre de l’Uranverein que continua a Madrid: la resta de socis, amb els deures fets, s’han escampat per l’Amèrica del Sud: la fase final del projecte la poden dur a terme perfectament els físics i enginyers locals. Però Werner Heisenberg s’ha quedat a El Escorial per poder supervisar els darrers detalls. El toc mestre.