L’esquer

L’Esteve recorda que, quan era petit, anava a pescar amb el padrí al riu de Tor. Era una lluita desigual: l’avi emborratxava les truites amb flor de gamó, una planta que creixia als marges de l’hort de casa. Les escampava per la superfície de la tolla i, en tan sols cinc minuts, les truites anaven pujant del fons, mig estabornides, i les acabaven de pescar amb un filetó. Més tard, quan vivia a Barcelona, l’Esteve s’admirava de la paciència que tenien els pescadors de moll i d’espigó, que es passaven les tardes dels diumenges aguantant la canya i mirant el mar, per pescar, amb sort, quatre peixets raquítics i apagats. Però el fascinaven els potets amb l’esquer viu, cucs de terra que es caragolaven amb una contorsió agònica així que els clavaven a l’ham, moments abans de tirar la canya. Era més preciós l’esquer que no pas la captura, perquè el balanç final de l’operació era de dubtosa rendibilitat. Görtz, a més de les quatre vaguetats insubstancials que els havia explicat, podria obrir-los alguna porta. El seu sacrifici els ajudaria a il·luminar, ni que fos amb una bombeta de quinze watts, la foscor de l’hangar per on pul·lulaven a les palpentes. Era el seu esquer.

A l’Esteve li toca fer el paper galdós del pescador badoc que espera i vigila. Són tres quarts de sis de la matinada del diumenge més negre del món quan un vianant, que arrossega els peus pel carrer Segovia en direcció al centre, ensopega amb el cos desmanegat de Görtz. De seguida s’imagina el que ha passat, perquè mira cap dalt i mou el cap, se n’ha tirat un altre, això no s’acabarà fins que al pont no hi posin unes baranes més altes o bé la gent deixi de tenir ganes de tirar-s’hi. Corre a buscar un sereno, mala manera d’encetar el dia. Una veïna pietosa l’ha cobert de seguida amb una manta, però és curta i deixa els peus a l’aire. Naturalment, com fan tots els suïcides, Görtz ha fet el seu darrer viatge descalç. Té un forat al mitjó, que els sembla d’una gran impudícia. No l’han detectat abans: ningú no es mata per un forat als mitjons. Comença la funció, que l’Esteve contempla arrecerat des d’un quiosc i, així que obren, a les set, des d’un cafè proper, compartint l’actitud badoca amb l’amo i un parell de clients més, que no es volen perdre cap detall de l’operatiu, escassos com van d’espectacles gratuïts. Haurien pogut deixar el cadàver al pis del costat, que sabien que estava buit. S’haurien estalviat tot d’operacions delicades: embolicar i arrossegar el cos, baixar-lo al carrer, entaforar-lo dins del Reinastrella, convertit en un improvisat cotxe fúnebre, aparcar-lo al voral del carrer Bailén, esperar que no passés ningú, descarregar el sac de patates, desembolicar-lo i abocar-lo per la barana procurant que la postura fos plausible i, en una última maniobra, au, una empenta final i cap avall. En qualsevol moment la cosa podia haver anat de mal borràs: una patrulla matinera, un veí indiscret. Si l’haguessin deixat al pis, quan els veïns el trobessin, atrets per la pudor dels processos de descomposició, ells ja haurien fotut el camp del seu amagatall i ja els podrien anar al darrere amb un flabiol sonant. Si anava tot bé, és clar. Però s’han estimat més arroplegar el màxim de coneixement. Ha quedat clar que Görtz és una part secundària i prescindible de l’operació, una peça menor però que ocupa el seu lloc en l’organigrama i, per tant, ha de tenir superiors que bé reaccionaran en saber que l’han trobat desmanegat —però degudament identificat amb la cèdula de refugiat— al paviment del carrer Segovia.