Karpets

L’Esteve té la sensació incòmoda que Pla l’està enredant. Com si no tinguessin prou fronts oberts per seguir ara una pista absurda. Però Pla no li havia fallat mai abans, i no té motius per suposar que amb els anys hagi perdut facultats. Pla, en canvi, puja els graons de dos en dos, amb la mateixa expressió de secreta confiança que tenen els jugadors amb cartes bones. Fa sonar la campana. No ve ningú a obrir. Collons, Pla, no me la fotis, pensa l’Esteve, i ell se’l mira com dient és que no ho entenc, hem quedat a aquesta hora, ves si no ha fugit, ves si no el trobaran tancat al despatx, amb el cap rebentat d’un tret, per fi alliberat.

—Torna a trucar, va, una vegada més, i si no obren de seguida fotem el camp, que ja hem perdut prou el temps —diu l’Esteve.

I és com si algú hagués estat al darrere de la porta tota l’estona i els hagués vigilat per l’espiell, perquè l’obren just quan giren cua. El senyor Karpets, traductor jurat, segons diu la placa de l’entrada, els saluda amb un to sec però amistós, els fa passar sense dir res i tanca la porta amb clau. Al rebedor hi ha una icona enorme amb una marededéu tristoia acompanyada per un estol de sants de mal identificar, un díptic que, obert de bat a bat, ofega i treu aire de l’habitació. L’amfitrió està nerviós, la closca afaitada perlada amb gotetes de suor. Du un pegat de vellut damunt de l’ull esquerre, i un vestit negre, d’enterramorts.

Josep Pla considera que és hora de fer les presentacions. No hem de ser mai mal educats, pensa. Serem assassins, espies i traïdors, segons com t’ho miris, sí, però hem de saber mantenir les formes.

—A veure com ho fem, això. Esteve Farràs, Andreu Nin. Andreu Nin, Esteve Farràs. A tots els efectes oficials, però, l’Andreu es diu Aleksandr Karpets. No ho oblidis, Esteve. No la vessem, ara.