Insituto
L’Éamonn i el Séan tenen una missió nocturna: acostar-se al laboratori de l’Instituto de Radioactividad. Són conscients que ja no hi treballa ningú, però no se sap mai. Tan bé com estaven al piset, vora el braser, sense fer res, només comprovant de tant en tant què fa el seu amic Hermann, i no fa re. Està com un ninot de carnestoltes esperant el judici, assegut en una cadira i mirant la paret. No bada boca, ni menja, ni beu.
—Mireu, ara deixeu estar un moment el Görtz —els demana l’Esteve—. Fem que aquest vespre s’acabi d’estovar i quan torneu entre tots li traurem el suc, si és que hi ha suc a treure.
L’Esteve el vigilarà. Amb la Caitlín. La Teresa s’ha estimat més tornar a la casa on s’ha amagat els darrers quinze dies, és un lloc segur, per ella no han de patir.
Sí, ja t’ho explicaré jo, quina mena de vigilància fareu, pensa l’Éamonn, mentre surt de casa amb el Séan. Que ja no ens mamem el dit, home, que ja tenim una edat i a vosaltres se us nota d’una hora lluny que teniu juguera. Si voleu estar-vos sols una estona ens ho dieu tranquil·lament, no farem escarafalls i fotrem el camp. I si la coïssor us urgeix, que la Caitlín pengi les mitges del pany i nosaltres entendrem que voleu una mica d’intimitat. I sobretot podeu estar refiats, que de cap manera no ho direm al McAihoda. Ens estimem molt les nostres vides, encara que no ho sembli, vista la manera com les estem fent malbé.
Van cap al laboratori del carrer Amaniel, que té nom d’àngel de segona categoria. I és que s’han de tenir ben quadrats per muntar una bomba atòmica al bell mig de la noble vila de Madrid. Encara que només hagi servit una temporada. No és pas un laboratori clandestí, perquè no se n’amaguen pas. Si fins i tot hi ha un cartellot a la porta, que proclama la pertinença al Centro Nacional de Investigación de la Energía, subsecció de l’Insituto —els pintors van oblidar posar-hi la t— de Radioactividad, amb l’afegitó obligatori del jou i les fletxes. Cap senyal d’activitat, ni vigilància de cap mena.
No els costa gens entrar-hi. El laboratori és en un semisoterrani, i hi accedeixen pel moll de càrrega que hi ha al final d’una rampa, en un lateral. Ja ho saben, però bé ho han de comprovar: a dins no hi ha res. Està buit. Rastres d’activitat, sí, tants com vulgueu: forats al paviment d’ancoratges de maquinària, cartrons, restes d’embalatge, una muntera de palla per farcir, caixes buides que no havia calgut omplir, papers cremats, brutícia, bidons mig plens de líquids que no saben identificar. Enlloc no hi ha el cartellet màgic que haurien volgut trobar. Ei, ens hem traslladat a tal lloc. A l’altell, que és una oficina amb vistes al carrer, hi ha el despatx del general Vigón. També buit. S’han endut el canterano i l’arxivador amb els projectes i la documentació sobre l’operació que la Teresa els havia descrit. Queden ombres clares a la paret. Ni el calendari amb una foto de la Sierra de Guadarrama amb la data marcada, no havia deixat.
Abans de deixar el laboratori tenen el rampell de robar una moto, una BMW de les que corrien durant la guerra, reconvertida per al servei civil. Fa prou patxoca i està tancada dins del magatzem, com si algú l’hagués deixat aparcada perquè ja no la necessitarà més durant una temporada. Allà dins —sota una manta empolsegada— és poc probable que algú la trobi a faltar i en denunciï el robatori. Els sembla que a l’Esteve li farà il·lusió i, per altra banda, potser s’estalviaran serveis de taxi. Surten per on han entrat, contents, si més no, pel botí aconseguit. Com que han fet més via de la prevista, se’n van a fer un tomb, perquè l’Esteve i la Caitlín estarien vigilant en Görtz i millor no destorbar-los. El Madrid eucarístic té un interessant contrapunt pecador, i els dos irlandesos comencen a tenir elements per cartografiar-lo. És allò que el bé no es pot entendre sense el mal, senyor Agnew, li deien a catequesi. I tant que no.