Toc de queda

Si més no, ara tenen un nom, un fil per estirar. Fan la llista de la compra. Ítem número u. Localitzar la residència i establir un contacte discret i productiu amb Görtz. Ítem número dos. Trobar l’amagatall —si és que realment s’amaguen en algun lloc— de la secció madrilenya de l’Uranverein. I això sense comptar les feines derivades, les trames secundàries, les maniobres inútils, els cul-de-sacs, els moments de desesperació i també els de trempera. Au, desfileu. La trobada s’ha acabat. Tothom cap a casa. Demà serà un altre dia.

La Caitlín dubta si es queda un moment o marxa amb els altres, però se’n va, perquè veu que l’Esteve continua encapsulat dins de la seva closca.

L’Esteve es queda una estona al pis buit. Vol amagar-se de la Caitlín, sí, però també repassar els informes, rellegir-los de dalt a baix, mirar d’esbossar una estratègia. Passa un parell d’hores concentrat en la feina. Quan falten uns minuts per a les vuit escolta una crida del sereno, que arriba esmorteïda però urgent des del carrer. Capta el sentit del que diu, però no la literalitat. Toc de queda? A l’hora en punt ho confirma un sarramball de sirenes urgents, disparades simultàniament a tots els barris de la ciutat. Després de la primera tongada de sirenes, entén millor el missatge del sereno, pronunciat aquesta vegada a sota mateix de casa: prohibit sortir de casa entre les vuit del vespre i les sis del matí.

Si s’atreveix a sortir abans no s’aixequi el toc, s’exposa que una patrulla el detingui, i llavors no el salvaria ni la sotana. La resta de companys han tingut temps més que suficient per arribar a les seves bases, però l’Esteve no pot sortir de la castissa seu de l’AHII. No ha de ser cap problema. Al col·legi de les mares irlandeses no passaran llista, ningú no l’espera. Es quedarà a dormir al pis, en una de les habitacions del fons.

I sent com algú furga el pany, que es resisteix. L’Esteve s’amaga al darrere de la porta, per poder sorprendre l’intrús així que entri al passadís. La Luger està a punt. És tan fàcil, fer el clic. El pany, finalment, cedeix, i la porta s’obre amb un grinyol cansat.

És la Caitlín. Tots dos s’espanten durant el segon escàs que tarden a reconèixer-se.

Esteve, em pensava que no hi eres. M’he entretingut en una llibreria que he trobat pel camí i quan he vist que no seria a temps per arribar a l’ambaixada he girat cua. Hi ha molts militars pel carrer, no val la pena arriscar-se.

—No, no val la pena, és clar que no. Has fet bé.

—Hi ha algú més?

La pregunta és innocent. O no.

—No. Estem tots dos sols.

Ben solets, pensa l’Esteve. I ara què? Mira, menjarem quatre galetes, faré una mica de cafè amb aquella cosa estranya que hi ha en un pot. Mirarem per la finestra, per veure com passen les patrulles, abrics foscos, gorres de plat, botes de muntar. Potser parlarem dels vells temps, que cada dia són més vells i més difícils de recordar. Però potser no, que estem cansats, no? Hi ha un parell de llits, per sort, no hauré de fer el paperet d’oferir-me a dormir a la butaca i, si no hi hagués butaca, a terra tapat amb una manteta. Et diré bona nit, Caitlín, oíche mhaith, com em vas ensenyar, i no et diré res més, no et diré el que una vegada et deia i també em vas ensenyar tu, fa tants anys, ja, a ghrá mo chroí, mirant de pronunciar bé les aspirades guturals, és prou difícil, però un cop t’hi acostumes sona dolcíssim, i només et faré un petó si t’acostes i m’ho demanes o bé si pares la galta sense demanar-m’ho.

El cafè és com betum, però la il·lusió de tenir alguna cosa calenta en una tassa els reconforta. Cap dels dos no té pressa per anar a dormir. L’Esteve espera que la Caitlín faci el primer pas, i ella confia que sigui ell. És una competició de resistència. A fora tot està tranquil. Només se senten els espetecs llunyans dels motors dels camions militars, que circulen per l’avinguda que hi ha un parell de carrers enllà. Res més.

Parlen dels companys, un recurs neutre i inesgotable. Dels que no hi són, però sobretot dels que han continuat fent el seu camí. Què se n’ha fet del Sandilands, del McDolan, de la petita Rea. La Caitlín fa els resums. Sandilands dóna classes al Trinity, oi que no ho hauries dit mai? El McDolan era al Canadà, Irlanda se li havia fet molt molt petita. I prou que l’Esteve se l’imagina allà dalt, caçant óssos, fumant salmons i tallant avets. La Shiobán es va casar, i viu a Dublín. Ha tingut bessons. Un marit banquer, remenen diners. La Caitlín diu que se la va trobar feia només unes setmanes al carrer d’Olier i va fer veure que no la coneixia.

Aquella tensió, el dolcíssim neguit. Podien despullar-se amb la fúria dels vells amants, desfer gafets i llaços, i no ho fan. Qui més, va. La Caitlín està en plena forma, no baixa la guàrdia, tu demana’m el que vulguis que jo t’ho respondré. Ella, en canvi, no fa preguntes, i no pas perquè no tingui curiositat ni interès. Sap que la relació amb l’Ardèvol, el company incondicional amb qui van compartir tantes batalles, estava feta malbé, i que si s’havia espatllat havia estat per culpa seva. Potser millor no preguntar, millor no remenar. Però passa el temps, tossut, i s’acaben les cartes.

Es fa tard. Quarts de dues, potser? No té cap sentit intentar aguantar desperts més estona, fent veure que la nit no avança, que els engranatges del temps s’han encallat perquè hi havien posat un gra de sorra. La Caitlín s’aixeca, s’acosta a l’Esteve, l’agafa de la mà i l’arrenca de la cadira, perquè es resisteix, s’ha convertit en un carretó carregat de maons de torba, en un pes mort.

—Anem a dormir, va, nen. No siguis ruc. No m’obliguis a utilitzar la violència. Sé quins són els teus punts dèbils.

L’Esteve té una por irracional que Pádraig, el marit gelós, rebenti la porta d’una puntada de peu, corri cap a l’habitació i amb les mans nues li arrenqui el cor bategant, sense necessitar cap eina de tall, i el llenci per la finestra, per a esglai dels pobres vianants que, en aixecar-se el toc de queda, tornaran a omplir els carrers. Però el Paddy no hi és i, segons totes les previsions, arribarà l’endemà o l’altre procedent de Lisboa. Per la ciutat buida ressonen les botes de les patrulles. En certa manera, els protegeixen: ningú no s’atrevirà a profanar el santuari. Qui guanya el combat entre el desig i la culpa? El desig, sempre el desig.

—Ei, que el teu home em matarà.

Hi ha converses que no es poden tenir. La Caitlín no diu ni que sí ni que no. És clar, que el mataria. Es tapa amb la manta i s’empega a l’esquena de l’Esteve com si fos un musclo dels penya-segats de Renvyle. A fora fa fred. És clar, que el mataria.

Arriba el dia. Sonen, un altre cop, les sirenes, en sentit invers.

—Ens vestim?

Es vesteixen sense pressa, ell es posa els calçotets tristos de capellà, la Caitlín les mitges i la combinació i unes calces que no són precisament de monja, fan el recorregut invers, de la nuesa a la cuirassa. El toc de queda s’ha acabat, no tenen més excuses i han de salvar el món.

El carrer els rep amb la indiferència habitual. Cap orquestra amb violins, timbales i secció de vent. Ningú no els espera a fora. Els seus camins tornen a divergir. L’Esteve té cita amb dos dels seus agents, la Caitlín ha d’anar a treure el cap a l’ambaixada, per fer creïble la seva cobertura. S’acomiaden amb un contacte fugaç de les puntes dels dits, per on passa un corrent elèctric, continu més que no pas altern.