El carro del peix

—Bon dia, Adi.

No hem de ser maleducats, pensa l’Esteve. L’Adi no en té cap culpa, que Pla sigui com és. En el fons, l’Esteve està content de veure-la, però s’hauria estimat més retrobar-la en unes altres circumstàncies. Sí, ja ho sap. De vegades no es pot escollir i s’han d’entomar les coses tal com vénen.

—Bon dia, Esteve —diu l’Adi, tota riallera, com si anessin a l’aplec de santa Delfina—. Feu tots un munt de goig, ja us ho han dit?

Es mig espanta en veure el professor Mir, que sembla formar part indestriable del seient de cuiro negre. Com és d’esperar, el barber de Sort no fa cap esforç per saludar la nouvinguda, però sí que té el detall de moure una cella.

—Eh, Adi, et presento el professor Mir —diu l’Esteve—. És, com t’ho diria, el nostre director espiritual.

—Tant de gust.

El cardenal Pla considera que és el moment d’intervenir.

—Adi. Perdona. No deus pas tenir unes altres sabates? És que em fas patir i em temo que amb aquestes aniràs malament.

Se les treu i les llença per la finestra. L’Adi és així d’expeditiva.

—Cap problema. És cert que són poc pràctiques. A la maleta en tinc unes de planes. Ara veig que desentono. Però el Josep no m’havia advertit de quin era el vostre dress code. És que ha anat tot molt de pressa.

L’Adi té un accent deliciós, un lleu eco de fiord passat per un filtre empordanès. Una combinació explosiva, irresistible.

—T’havia perdut el rastre, Adi —diu l’Esteve—. I el cardenal, que és així de burro, no me n’ha volgut parlar mai.

Pla es veu obligat a recuperar el temps perdut, si és que això és possible.

—L’Adi treballa a l’ambaixada noruega a París des de la fi de la guerra, Esteve. Fa d’agregada cultural, ves tu quins tombs que dóna la vida. Per dir-ho d’alguna manera. Però em va semblar que seria oportú que entre aquesta alegre companyia de temeraris tinguéssim algú que pogués passar per alemany-alemany, i que fos d’absoluta confiança. La Caitlín el parla prou bé, i la Teresa Déu n’hi do, però l’Adi té un accent bavarès químicament pur, i, mal m’està dir-ho, és carn de portada de Signal. El prototipus perfecte de l’esposa ària. Quan et van enxampar hi vaig caure. Necessitàvem reforços. No t’ho podia haver consultat abans i, un cop els nostres amics et van alliberar, l’Adi ja estava avisada. S’hi ha apuntat amb l’entusiasme habitual. I la tenim aquí. És una meravella que en només un dia i mig et plantis de París a Madrid, coses dels temps moderns. Fets consumats. Espero que no et sabrà greu.

—Ai, Adi. Quant de temps —sospira l’Esteve.

Veient-la a ella, hom podia imaginar com era l’Eva del paradís terrenal, i comprovar com la raça humana només havia fet que recular i degradar-se. De tant en tant, naixia una nena que permetia entrellucar la possibilitat de l’existència d’un món sense pecat original. L’Adi. També ho era la Caitlín, en certa manera, però amb una dimensió potser més turmentada, més feèrica. Eren com àngels, resplendents i purs, i al seu costat la resta de mortals semblaven morralla, experiments fallits, fracassos de la ciència combinatòria de la natura. El carro del peix.