Gueto
Josep Pla no bada boca en tot el viatge. Mira distret i malenconiós per la finestra i, de tant en tant, emet un sospir. El Séan no sap interpretar si és d’enuig o bé de pena, o de les dues coses. Durant el trajecte Pla pensa què ha de fer, quin ha de ser el pas següent, com encaixarà en aquella estructura tan precària, tan improvisada. Aquella càrrega li va gran, no l’ha buscat i s’hi sent fora de lloc, perquè sospita que ara tindrà una gran responsabilitat. Noi, mira, ho sento, t’ha tocat, pensa. A partir d’ara, ets l’escollit. La resta són músics, comparses, vicetiples de cafè-concert, els actors secundaris que acompanyen l’estrella. Faran el que calgui, el seguiran i opinaran, però no tenen iniciativa, no poden tenir-ne. Els és igual que Pla no sigui el concertino titular, però ha de passar al davant.
El Séan també sospira, perquè aquell és l’últim viatge que fan amb el Reinastrella, que és un vehicle indiscret i, a aquella hora, qui sap si objecte del desig de milers de guripes i delators, que passegen per tot Madrid i rodalia amb la seva descripció. És impossible conservar-lo, una veritable temeritat fer-lo córrer, i aquell darrer trajecte al cor de la capital és un desafiament a la fortuna, però no tenen temps per perdre buscant alternatives i ni pensaments d’agafar un taxi. Amb una gran recança, el deixen aparcat de qualsevol manera vora l’estació d’Atocha i acaben d’anar a peu fins al carrer Ibiza, passant pels carrers menys transitats. Quan el localitzin, potser imaginaran que han fugit en tren en veure que la cèl·lula havia quedat decapitada. Però aquesta és una suposició d’un optimisme exagerat. Ells no s’ho haurien cregut pas.
Quan arriben al pis els companys es relaxen. Si més no, podran comptar amb algú que es pot moure amb una certa naturalitat per Madrid, que coneix els procediments i les claus ocultes d’aquella gent. Presenten Josep Pla a la mestressa: és, a partir d’aquell moment i fins a nova ordre, el redactor en cap de L’Osservatore Romano, delegat especial al congrés, que els ha de fer un reportatge. Pla està molt còmode dins del paper que li han atribuït, com si haguessin encertat de ple en la seva vocació secreta, i parla amb la senyora Trinidad un italià amanerat, com de cardenal camarlenc, que, malgrat el moment difícil que travessen, els fa pixar de riure.
La casa de la senyora Trinidad és com una capsa de galetes: un habitatge de burgesos en principi enorme, que, després de diverses herències, ha estat dividit en petites càpsules fins a arribar al límit de l’habitabilitat. S’hi senten segurs, sí, però estan tan atapeïts que allò sembla un pis del gueto de Varsòvia durant els darrers dies, ple de jueus refugiats que s’amaguen de les SS. Però això sí: al pis hi ha una diferència essencial amb qualsevol altre del carrer Nowolipki: hi ha tantes imatges de sants a les poselles i tantes estampes emmarcades a les parets que els refugiats estan convençuts que, aquell vespre, tots acabaran passant el rosari per osmosi. La senyora Trinidad es desviu per obsequiar-los, primer amb el dinar, encadenant-lo amb el berenar, després amb el sopar. Com que no hi ha vida espiritual que pugui funcionar sense vida material, cuina tot de plats calòrics de noms terribles: duelos y quebrantos, olla podrida, migas, gachas i matambres.