El traductor

L’Andreu no diu la veritat. Aguanta la bastida de les mentides com ningú, i mentir és la millor opció que té per apagar la metxa d’aquella barrina fumejant. Ho pot fer mirant als ulls a l’interlocutor, sense vacil·lacions. I ho pot fer malgrat que al calaix de l’escriptori té la confirmació roent que aquells arroplegats que l’han vingut a veure no van errats d’osques.

La seva ocupació principal a Madrid consisteix a oferir serveis com a traductor jurat. És una ocupació honorable que li proporciona escassos beneficis i una pàtina d’honorabilitat: no és un borinot exiliat i improductiu, ans un respectable treballador intel·lectual. Gràcies als contactes de la diàspora russòfona, ha aconseguit que, de tant en tant, els carallots del CESIBE li encarreguin traduccions i resums. Generalment li fan fer ressenyes de llibres publicats a l’URSS, articles de revistes, retalls de premsa que els agents espanyols destinats a Moscou no han tingut ni temps ni ganes de traduir. Tot inofensiu, literatura grisa sobre la reforma agrària i els plans d’industrialització dels Urals, un material que l’Andreu procura traduir amb precisió i només, molt de tant en tant, modifica amb un lleugeríssim biaix que el faci més favorable a les intencions de la causa. Sap que de vegades li han passat uns textos de caràcter més sensible per posar-lo a prova, però, com que és un gat vell, sempre ha pogut detectar la maniobra des d’una hora lluny i ha acomplert la tasca encomanada amb la discreció i l’eficàcia que se li suposa. I encara més: ha aprofitat els seus contactes amb la intel·ligència espanyola per fer-los arribar alguna informació rellevant que els convenci que és una persona fiable i d’utilitat. Però el darrer encàrrec va ser del tot diferent. Havia vingut un uixer amb una nota de l’agent Garcicastillo, que era generalment qui li feia les comandes. Li demanava una traducció amb la màxima urgència. Era ben clar que aquella traducció no era una feina per al secundari Karpets, que era només una roda de recanvi, però l’Andreu coneixia prou bé el perquè: el traductor titular del CESIBE, un tal Celestino Pellejo, feia dies que no estava gaire catòlic. Tenia el fetge mig podrit per una cirrosi irreversible i els metges no acabaven de descobrir-ne la causa. No podien sospitar que un dels cambrers de la casa de menjars on el senyor Pellejo dinava cada dia li havia estat posant unes gotes al cafè durant el darrer mes i mig, atenent la petició desesperada d’una molt distingida dama que un dia, tota plorosa, se li va presentar a l’hora de plegar dient que era l’esposa del traductor, d’aquell senyor que s’asseia sempre al mateix lloc, vora la finestra, sí, aquell que és calb i porta bigotis, sí. Li feia vergonya dir-ho, dispensi’m si m’atabalo, senyor cambrer, però és que és un no viure. El meu marit m’enganya amb una perdulària, amb una meuca, amb una barjaula, amb una pell de conill, sap? No ho pot controlar, és més fort que ell, ja sap com són, aquestes donotes. Miri, li donaré una bona propina si m’ajuda a calmar-lo amb aquestes gotes, que li temperaran aquesta fal·lera sensual que té, pobre home meu, que seria l’espòs perfecte si no fos per aquesta malaltia tan terrible, oi que m’entén? Faci’m aquest favor, salvi la nostra família. Tingui: cinc duros, per les molèsties. No, sisplau, només faltaria. Accepti-ho, faci’m el favor. I la medecina. Amb quatre o cinc gotetes cada dia n’hi haurà prou. No, no se n’adonarà, per això no pateixi gens ni mica. No té cap gust. Fins que s’acabi el potet i ja estarà. És el mateix que posen als dipòsits d’aigua de les casernes, sap? Bromur, sí. Infal·lible.

El document que li havien portat per traduir era un memoràndum redactat al despatx que l’NKVD tenia a Londres, datat només una setmana abans. No estava xifrat i, per tant, l’Andreu va suposar que era un paper que no havia sortit de l’ambaixada. No tenia ni idea de quin havia estat el camí que havia seguit per arribar a mans dels esbirros del general Yagüe, però era evident que en algun punt del procés, segurament a l’inici de la cadena, hi havia hagut una falla de seguretat imperdonable, que posava en un compromís tota l’estructura de l’espionatge soviètic a Anglaterra i exigiria una investigació implacable i el rodament d’uns quants caps. Però no era aquesta la seva feina. És clar, va pensar, què es podia esperar d’un incompetent com el Sorkin?, què dic incompetent, un cretí, un malalt, que ningú no s’explicava quins mèrits havia fet per ocupar una plaça tan delicada i amb tanta responsabilitat. El document era un breu, amb prou feines una dotzena de línies, que recollia les observacions d’un agent soviètic infiltrat a l’MI6. A mitjan setembre, els homes del servei secret anglès havien localitzat un magatzem secret a Tonder, un poblet danès a tocar de la frontera amb Alemanya. Era un dipòsit clandestí, on, segons totes les evidències i la radiació residual, s’hi havia amagat material nuclear, amb tota probabilitat procedent d’un dels laboratoris nazis del nord d’Alemanya, desmantellat a corre-cuita a les acaballes de la guerra. No sabien cap on l’havien traslladat, però els registres del port d’Esbjerg, el més proper a Tonder, deien que un vaixell amb bandera espanyola, el Covarrubias, havia salpat amb destí cap a Bilbao el disset d’agost, amb un carregament declarat de ferralla.

L’Andreu va traduir el text, però va obviar tota referència al material nuclear. Era una troballa sospitosa, sí, que havia violat els sistemes de control portuari, però es va atrevir a suggerir en la seva versió que els anglesos pensaven que es tractava d’una partida de motors dièsel de contraban, una irregularitat del tot inofensiva però que exigia control i solucions. El text final era un avís perquè es reforcés la vigilància del trànsit de mercaderies pel canal de la Mànega, més que no pas un toc d’alarma. Es va atrevir a alterar el contingut perquè quedava clar que, per la mateixa excepcionalitat de l’encàrrec, no podia tractar-se d’un altre parany. Va passar molt de temps treballant en la seva primorosa adaptació, un exercici notable d’escriure molt sense dir gran cosa, però fent veure que les revelacions eren prou importants per justificar aquell dispendi de recursos humans, benzina i paper carbó. Donava peixet, ensenyava la vora del viso. Va creuar els dits perquè els analistes del CESIBE no tinguessin la temptació de sotmetre el material a una segona traducció i, abans de tornar l’original, el va fotografiar.

Fins aquí la cosa fàcil. Després l’Andreu va estar pensant què havia de fer. Més tard o més d’hora l’hauria de passar a Moscou, és clar, però es va estimar més mantenir-lo una temporada en guaret. Si l’hagués enviat de seguida hauria d’haver donat tot d’explicacions a una colla de funcionaris que no estaven preparats per escoltar-les i encara menys per entendre-les. En comptes de rebre-ho amb educació i agraïment, haurien contraatacat amb preguntes impertinents. D’on ha sortit, com és que havia arribat a les seves mans, com podia estar segur que no era l’esquer perfecte per desemmascarar-lo. I l’Andreu no tenia respostes convincents ni ganes ni temps per elaborar-les. De manera que s’ho va guardar, esperant el moment propici. Era com si en algun raconet ja sabés que aquella informació anava coixa, que necessitaria que un dia el vinguessin a veure un periodista tronat i un vell heroi de guerra a ensenyar-li el cromo que faltava per completar la col·lecció. Potser havia arribat l’hora d’escriure un informe nou, i de fer algunes preguntes.