És aquí

Tot se sap. Tot s’acaba sabent. I encara més a Barcelona, on les notícies es generen i tot seguit volen, s’escampen a una velocitat inversament proporcional a la necessitat que tenen de secret. S’escampen com una taca d’oli, indeturables, i van adquirint, a cada transmissió, una mica més de pàtina de versemblança, inventada o no.

A Pedro Peribáñez, agent del temible servei d’intel·ligència militar espanyol a Barcelona, li ho diuen a primera hora de la tarda. Un mosso en servei al Palau ha caçat al vol una conversa de passadís, i ha lligat caps de seguida. Així que acaba el torn fa una trucada al colmado del carrer del Comerç. Demana pel senyor Claudio. Em penso que mossèn Farràs torna a espernegar. N’estàs segur, l’has vist? No, no l’he vist i no n’estic segur. Peribáñez àlies Claudio és un home escèptic. Cada setmana o cada quinze dies rep una falsa alarma, que ha de comprovar amb una mandra infinita. En circumstàncies normals potser no n’hauria fet cap cas, de tants rumors com escolta. Però per una altra banda li arriba la brama que s’ha produït una reunió estranya a l’antiga ambaixada italiana, emparada per la màxima reserva. La confirmació arriba un parell d’hores més tard, a mitja tarda. Un col·lega de Peribáñez, Julián Borreguero, que treballa amb la seva pròpia bossa de confidents, ho ha sabut a l’hora de dinar. Farràs. Barcelona. Algú l’ha vist sortir de l’antiga ambaixada, de bracet amb el ministre Badia. Quines coses. Si no era ell, era algú que se li assemblava molt. Dues notícies fan una certesa. Peribáñez corre a informar el senyor Rufiandes, a la seu del CESIBE a Madrid. Fa servir un emissor que tenen a l’ambaixada mexicana. Estaran contents. De propina, fa dues trucades. Una als falangistes. Una altra als de la FAI. El missatge és idèntic en tots dos casos. Va, nois, que badeu. Farràs és aquí. Vosaltres mateixos.