Club de lectura

Així que els distribuïdors deixen els diaris vespertins al quiosc que hi ha al davant de la parada dels cotxes de línia de Fraga, cap allà a les set, el senyor Franquesa passa amb la seva bicicleta, en compra un de cada —li guarden també els del matí— els enrotlla i els lliga amb un cordillet. Xino-xano travessa el pont sobre el Cinca i se’n va a la seva finca, en un brancal del camí vell de Seròs. El tros limita amb la frontera, que està tancada amb una doble filferrada. Però això no és un obstacle. Amb una rara habilitat producte de la pràctica, el senyor Franquesa llença el paquet amb els diaris a l’altra banda, on l’espera un motorista de l’Oficina que, un cop per setmana, li passa pel mateix procediment un paquetet amb penicil·lina i mitges de niló, com a paga. El motorista, que du una Triumph que és l’enveja del parc mòbil de la República, es planta al cap de dues hores encara no a la porta de la seu de l’Oficina, on l’esperen impacients el grup de lectors que fan el buidatge. La premsa arriba matxucada després del llarg periple, com si els diaris haguessin passat per un casino de poble. A aquella hora ningú no té ganes de llegir-los, tan plens com estan de faramalla feixista, consignes tronades, propaganda, palla i absurditats diverses. Però no hi ha alternativa.

Virgínia, per favor, li va dir l’Esteve, dóna-hi tu també un cop d’ull, controla les esqueles, només, és reconfortant saber que hi ha algú a l’altra banda, per si de cas. Ho faràs, no? I la Virgínia, sempre tan bleda, li va dir que sí, que no patís, quan potser li hauria d’haver dit mira, maco, que et bombin, que no sóc la teva mainadera. Però què voleu, la carn és dèbil, etcètera.

El cas és que un cop al dia la Virgínia s’empassa les seccions de necrològiques de tota la premsa de Madrid. Està al dia de totes les defuncions de la capital: han estirat la pota aristòcrates i banquers a plana sencera, però també oficinistes i mestresses de casa, mares superiores i fins i tot sa excel·lència reverendíssima el bisbe d’Astorga, desplaçat a Madrid amb motiu del congrés, oficialment víctima d’un vessament cerebral fulminant però que en realitat es va morir mentre feia catequesi a un duo de fogoses catecúmenes en un bordell. La lectura d’aquella prosa funeral deixa la Virgínia atuïda, desanimada, perquè veu que aquelles esqueles eixutes, plenes de tòpics i estereotips són molt sovint la darrera petja que els protagonistes deixaran al món, després d’això s’ha acabat, tota la vida pul·lulant per aquesta vall de llàgrimes per cloure-la amb una fórmula repetida mil vegades, el tristíssim resum d’una existència que es limita a la relació escarida de parenteles.

La Virgínia està cansada, ha fet el recorregut habitual per totes les sales de vetlla de la villa y corte i, per ser franca, dubta que un diari tan prim i malgirbat com és l’Informaciones pugui contenir res que sigui de valor, perquè la seva secció dedicada a l’ultramón és ridícula comparada amb la de la competència. Però la veueta de la consciència insisteix, obstinada, Virgínia, no badis, mira-t’ho, dos minuts més, va, no et vindrà d’aquí. I és quan veu l’esquela de Doña Francina, publicada a una improbable mitja pàgina. I sí, veu de seguida l’acrònim de la difunta i del difunt espòs, el senyor Ramon, és Farràs, la prova del nou. Aquella redacció absurda li sembla tan transparent, tan fàcil d’interpretar, que sent un calfred: ves si aquella esquela que és un crit d’ajuda no ha fet saltar totes les alarmes al CESIBE i a hores d’ara van com bojos. Corre a trucar a l’Estragués, que és a casa, sopant.

—Mira què he trobat, mira, vine de seguida. Tenim un problema.

L’Estragués es presenta de seguida a la seu de l’Oficina: ha travessat tot Barcelona amb els ulls tancats i sense considerar els semàfors. L’Artís-Gener també ha estat avisat.

Tres conceptes destil·lats. L’amor que creix. Sis fills com sis sols. Déu lo pare omnipotent, que és justo y bueno. Fes tu mateix l’equació, Estragués, que és molt fàcil.

—El Creix ha tornat —diu l’Estragués—. L’Esteve ha descobert que el Justo li va al darrere, i només fa que confirmar el que hem sabut aquest matí.

El Tísner té una objecció.

—Hi ha un problema —diu—. Ens en falta un. Els agents del pobre Capmany a Madrid eren set, no pas sis. D’això n’estic segur. Havien estat sis durant molt de temps, però feia poc que se n’hi havia afegit un de nou. Set agents a Madrid. N’hi ha un que encara belluga.

L’Estragués es queda enfonsat a la cadira, amb els ulls tancats. No sembla que no sàpiga què ha de fer, però en qualsevol cas necessita uns minuts de tranquil·litat per endreçar les informacions rebudes i decidir quins han de ser els passos següents.

—Quina hora és? —pregunta.

—Les deu en punt —diu la Virgínia.

—És tard, és tard —diu l’Estragués—. Però encara hi som a temps. Virgínia: demana una conferència amb Ràdio Andorra. Que els dictarem una nota, que estiguin a l’aguait. Artís, a tu que t’agrada escriure, agafa un paper. Ho hem de brodar.