El pont

A les nou, tal com havien quedat, l’Esteve baixa a l’oficineta de l’Oriamendi per organitzar les operacions de la nit. Quan tot just han desplegat un mapa de la zona, els interromp un dels militants de l’EKA que corren per la Casa de Oficios, un jovenet barbamec d’aspecte beatífic que tindria dificultats i objeccions morals si mai hagués d’arrencar la cua a una sargantana. Porta un paperet amb un missatge. L’Oriamendi se’l llegeix per damunt de les ulleres, sense manifestar cap emoció, com si li haguessin portat la llista de la compra. No és necessària la resposta, i amb una manotada fa que el jove se’n vagi.

—La cosa es complica —diu—. Tenim un informador a la policia, que acaba de fer-nos arribar un encàrrec. Si abans us buscaven, ara us busquen dues vegades, perquè la brama que corre per la Casa del Correo és que han recuperat el vostre rastre i han arribat a la conclusió que us heu acostat al Valle. Han format un destacament per enxampar-vos. El dirigeix el ministre Yagüe en persona i també hi ha un amic teu, el comissari Creix. D’aquí a una hora hauran arribat allà dalt. No cal que et digui que això no ens afavoreix.

Rebrega el paper i el llença a la paperera.

—M’imagino que no —diu l’Esteve, amb un cert defalliment.

—Però no per això modificarem l’ambició dels nostres objectius, oi que no?

L’Esteve no pot dir res. Ni que sí ni que no.

—Senyor Farràs. Ha fet mai escalada?

No, l’Esteve no ha fet mai escalada. Les muntanyes s’han de poder travessar, però per les vies fàcils i les més lògiques, pels camins de tota la vida, dissenyats i provats per generacions de caminants. Tota la resta és una excentricitat d’excursionistes de diumenge amb ganes de complicar-se la vida.

—No. Mai. Ni fa cap falta.

—De vegades, quan grimpes no pots tornar enrere —diu l’Oriamendi—. És més fàcil tirar endavant, tot i el risc, que no intentar recular i refer les passes, que és la millor manera d’esbalçar-te.

En això té pla raó, pensa. En el fons a l’Esteve li és igual. Arriba un punt en què la realitat és tan mesquina que fas tot el que calgui per enganyar-te, per pintar-te-la amb tons més amables. Durant els temps heroics de la resistència s’explicaven, per reconfortar-se, que només hi havia una bala al món capaç de matar-te. Que era igual que al teu voltant disparessin amb una metralladora: si la bala que el destí t’havia assignat no hi era, cap altra no et mataria. Era l’exemple perfecte del pensament màgic, al qual li anaven donant tantes voltes i l’explicaven amb tant de convenciment que van acabar per admetre’l com a dogma de fe. Eren homes de les cavernes, tenien por que els matés un llamp o l’urpada de l’óssa i buscaven consol en la imprevisibilitat de l’atzar, modulat per les decisions del destí.

L’Oriamendi el fa davallar d’aquelles vagaroses elucubracions.

—Ara hauríem de volar un pont —diu.

Hom diria que cada dia, havent sopat, l’Oriamendi es dedica a tasques de demolició.

—Només un?

—Amb un n’hi haurà prou —diu, sense fer cas a la provocació—. Hauria de ser el de l’entrada a la carretera que puja al Valle. Hi ha un gran viaducte que salva una barrancada fonda, un quilòmetre abans del primer punt de control d’accés. Si el fem volar abans no arribin els reforços guanyarem un munt de temps, perquè si han d’acabar de pujar a peu no ho tindran tan fàcil. Com ho hem de fer?

Per gent no patiríem.

—El senyor Agnew n’és un especialista —diu l’Esteve—. No seria el primer que enfonsa. Té una certa competència a l’hora de col·locar les càrregues, segons tinc entès. I, per l’experiència recent, el senyor Albert també és prou adret, tot i que diria que és més matusser i expeditiu. És que, en el fons, ens agrada destruir coses.

—Perfecte. Perquè nosaltres no en sabem gaire, aviso. Tenim un munt d’explosius, però no comptàvem a haver-los de fer servir tan aviat. I cordó detonador, i aquesta mena de rampoines.

—Quin tipus d’explosiu? —pregunta l’Esteve.

—Dinamita pelada. Robada la setmana passada del polvorí de l’obra del Valle. El pla inicial que teníem era volar la creu, que és una irreverència, una blasfèmia. Ni ho han notat: en gasten tanta, que no han trobat a faltar dos-cents quilos, i ara fa dies que no barrinen enlloc.

—Dos-cents quilos de dinamita és molta dinamita, no?

—Diria que sí. En cinc minuts els teus enginyers haurien de ser a baix. Si badem gaire, arribarem a misses dites.