I ara què?

Fa vuit anys que l’Esteve no posa els peus a Espanya. Però de seguida reconeix aquella atmosfera rància, l’absència absoluta de sentit de l’humor, aquella boirina feta de culpa, de rebost tancat.

En una esplanada del port els espera, dalt d’un entarimat envoltat per la bandera roja i gualda, el governador civil de la província, un homenet baix que sembla un nino amb aquell uniforme de falangista, i el senyor bisbe de Santander. El governador intenta donar-los la benvinguda amb un discurs escrit en un simulacre penós d’anglès, pronunciat amb l’auxili d’una transcripció fonètica que el fa del tot incomprensible. Encara rai que, acabada l’arenga, el senyor bisbe pren la paraula, en un perfecte llatí de cúria romana, dient-los amb una veu a punt del plor que l’Església universal els necessita ara més que mai, que l’Espanya avui mutilada però sempre eterna de Santiago Matamoros, Covadonga, el Cristo de Lepanto i la Verge del Pilar els acull amb els braços oberts per fer més gran i més forta la cristiandat, que travessa moments difícils, amb l’amenaça cada dia més real del comunisme i del materialisme. Encabat, la banda de la Comandància Naval entona, amb una afinació millorable, una versió militarizada del Panis angelicus de César Franck.

Sense perdre més temps els acompanyen a l’estació del ferrocarril, des d’on agafen un comboi especial que travessa la Meseta de nord a sud. Torrelavega. Reinosa. Palència. Valladolid. Tot és fosc. La sonsònia hipnòtica del rosari que passen els companys de compartiment els endormisca i, al cap de poca estona, clapen tots tres com nadons satisfets, lliures de pecat i de qualsevol pertorbació.

Són a les portes de Madrid. Ha nevat a la serra, poc, només una enfarinada que segurament es fondrà així que el sol escalfi una mica. El tren està cansat després de travessar una Castella cansada, el soroll de ferralla ha anat augmentant a mesura que s’acosten al destí.

—I ara què?

La pregunta de l’Éamonn a l’Esteve és del tot pertinent. El Séan no diu res i fa veure que encara dorm. Ell no es fa preguntes, tot li va bé. No hi ha resposta, de moment, només un rampell de sinceritat descarnada.

—Ara no ho sé.