Biblioteca

Ningú no va a les tardes a la biblioteca de l’Oficina. Per a la Martina, que n’és la bibliotecària, és el millor moment del dia, en què pot treballar sense que ningú vingui a empipar-la. Però quan torna de berenar queda ben parada: l’espera el secretari Estragués, al qual només ha tractat en una ocasió, acompanyat per un home que té una pinta estranya, com de pagès però no ben bé.

—Senyoreta Martina, si em fa el favor, atengui el senyor Farràs —li diu—. Voldrà consultar l’expedient que li han baixat aquest matí des de direcció. I qualsevol altra cosa que demani. Sisplau.

La Martina diu que sí senyor, només faltaria. El senyor Farràs és un client una mica especial, sobretot si la bibliotecària el compara amb la resta de companys de l’Oficina que, de tant en tant, es presenten a remenar per allà dalt. I no només pel color de pell, que semblava un indi. No sembla algú que s’estigui de punyetes. L’expedient és gruixut, però l’Esteve no s’espanta. Va per feina i sense encantar-se. S’ho mira tot, fins i tot els informes científics, plens de dibuixos i jeroglífics. Demana una llibreta a la bibliotecària i es passa la tarda omplint-la d’apunts. De tant en tant aixeca el cap i pregunta a la noia coses que no tenien res a veure amb la feina. D’on ets. De Taradell. Oh, quin accent més bonic que tens. Moltes gràcies. Em ve de família. Si aquella colla d’estacats de la Generalitat paguen bé. No em puc queixar. I després, quan ha fet amb l’expedient, li demana els diaris, de quinze dies enrere. Tots, els d’aquí, els d’allà i també els francesos, i els devora, com si hagués sortit d’un forat, o s’hagués passat un any dormint i hagués de posar-se al dia. I també sol·licita una guia actualitzada de carrers de Madrid, per favor, senyoreta.

Falta poca estona per plegar i la bibliotecària té la sensació que ara li demana documents per pura diversió.

—Torna’m a deixar veure aquelles llibretes que m’has portat adés, Martina, sisplau, fes-me el favor, si ets tan amable.

Ella s’imagina que s’haurà de quedar més estona, però a les set en punt diu que en té prou. L’Esteve amuntega tot el material que té escampat damunt la taula i en fa una piràmide inestable.

—Ja he fet els deures i ara em toca una mica de pati —sospira.

I és llavors quan demana a la Martina si aquell vespre voldrà acompanyar-lo a un concert. La noia es queda parada, sense saber què dir, cosa que ell interpreta, amb molta liberalitat, com un sí entusiasta. És tan gran la sorpresa que la Martina no té esma ni de demanar-li quina mena de concert és, ni on es fa, ni per què ella. Una sarsuela, una cupletista? No li ho vol dir. Ja t’ho trobaràs. T’agradarà, segur.