CREMADES LES NAUS

El desarrollisme dels anys seixanta va passar com una piconadora. Els suburbis de Barcelona eren avingudes nues que s’abocaven al Besòs, i la planta embotelladora de la Coca-Cola era l’únic símbol de modernitat. Però la Seat de la Zona Franca va començar a fabricar el 600, la benzina anava barata, creixia l’ocupació i la ciutat era un paradigma de futur que corria vertiginosament cap a l’anomenada societat de consum amb la convicció que aquell seria el millor dels mons. El país es despertava. I de quina manera.

Es van acabar les excursions amb tramvia a la platja de Montgat; el que imposaven els temps era agafar el 600, la cistella de pícnic, la canalla i la iaia i sortir el diumenge camí de les platges del Maresme o les pinedes del Vallès. I durant les vacances, si la pluriocupació ho permetia, anar uns dies a Lloret, o a Llafranc els més afortunats. Va ser llavors que la ciutat va trencar realment les muralles. La metròpoli va créixer al ritme de milers d’utilitaris. El carrer Guipúscoa, amb les torres de la Pau com a portalada, es va convertir en un formiguer de cotxes, clàxons, suor i embussos. Arribar al pont del Treball era veure terra. La civilització de l’automòbil tenia aquestes imposicions. I tothom volia un cotxe.

Els fills del baby-boom del franquisme anàvem acumulant a la memòria infantil una col·lecció d’imatges en blanc i negre que, esperàvem, algun dia ens servirien d’exemple per fer un futur millor. I no va ser així.

Avui els embussos de 600 s’han convertit en un carril bici on l’única remor que se sent és la dels timbres del Bicing. Paradoxes d’aquests temps de canvi. La crisi deixa milers d’obrers sense feina i posa els fabricants de cotxes al límit de la fallida. Els governs aboquen subvencions en un pou sense fons, però el que vol la gent és que els seus carrers es buidin de vehicles, de fums i de sorolls. I no hi ha res a la Costa Brava que no sigui al Bogatell, una antiga claveguera maleïda que avui és una platja desitjada. Miratges de la vida.

Ja llavors la paradoxa passava per trencar el motlle i crear un altre model que garantís un futur realment lliure i digne, que no es basés en la memòria de la modesta satisfacció d’una excursió de diumenge en 600. Els joves escoltàvem rock, llegíem Star o Vibraciones, coneixíem franceses a Calella i anarquistes italians a Barcelona i maldàvem per tenir uns Levi’s (que van durar anys i panys). Buscàvem respostes globals per a una vida rica i plena i, com a tota resposta, ens deien peluts, bruts i mandrosos.

La resposta a la pregunta clau per a la nostra història moderna era ruptura, no reforma. Però la por dels poders fàctics i la promesa del confort del joc polític del parlamentarisme van ser una força més gran que la veu dels joves de 1977. Això sí, es van omplir la boca de dir que érem el futur del país i bla, bla, bla, i després van actuar amb un despotisme absolut; és a dir: pactant el que no ens convenia. Ara es lamenten. Ara que ja és massa tard per a tot, potser fins i tot per a la independència.

Ja hem cremat totes les naus i poc queda de nosaltres tret d’aquella col·lecció d’imatges inútils que vam desar a la memòria per a quan calgués recuperar el pols d’un temps d’esperances.

Un dels espectacles més sorprenents de què vaig gaudir de petit era veure els avions enlairar-se i aterrar a l’aeroport del Prat; era magnífic. La capacitat de somiar d’un nen de barri veient els aeroplans anar i venir de destins ignots convertia un matí de diumenge en un esclat d’imaginació i misteri. Tot allò ara ja no serveix per a res; però a mitjans dels seixanta, anar a veure els avions era una festa grossa per a nens amb els genolls pelats. Amb el temps aquells nens van créixer, van creure en el futur que els havien fet, i volar va perdre la màgia. Avui ja només van a veure avions els afeccionats que els fotografien des de l’observatori a la capçalera 25.

Ara que no sabem on anem, els avions tornen a ser aquells éssers estranys que la gent que té diners per viatjar fa servir per sortir de la misèria quotidiana. I segur que hi ha nens que tenen ganes de somiar desperts que volen a paradisos llunyans i desconeguts. La imaginació i el misteri segueixen estant a les pistes del Prat; som nosaltres que, en fer-nos grans, hem deixat de veure’ls.

Perquè de nosaltres ja no en queda res.