UNA TROBADA SORPRENENT
El primer diumenge de juny de 1977 jo era en una paradeta del PSAN a l’aplec de Calella. Veníem el Lluita, l’òrgan de premsa del partit que durant uns anys va dissenyar en Quim Monzó, el llibre de la Marxa de la Llibertat, i adhesius d’estelades amb el fons groc i l’estel vermell, com corresponia a la simbologia de l’independentisme socialista. Tots les dúiem enganxades a les bosses. I cridàvem moltes consignes, això sí. Tenia disset anys i feia uns mesos que militava en el partit, més per complicitat amb alguns amics dels anys de descoberta de la vida que no pas per una ferma convicció política.
El partit era il·legal encara, no el van deixar inscriure fins passades les primeres eleccions generals. Suposo que aquella aroma de clandestinitat de baixa intensitat ens embriagava a tots els que estàvem darrere aquella taula de càmping convertida en altar de creences polítiques. Feia mesos, probablement des de l’Onze de Setembre de Sant Boi, que les autoritats governatives havien deixat de preocupar-se pel que fessin els partits i grupuscles independentistes per actius que es mostressin. Sabien que érem quatre gats (o quasi), molt joves, i dividits en desenes de sigles. Per aquell temps es deia en broma que cada parella que partia peres era un partit que s’escindia. Així de microscòpics eren.
Però tot allò a nosaltres ens importava ben poc. Teníem raons prou poderoses per creure que aquell era el moment decisiu per canviar el país, deslligar-lo d’una vegada de la nosa que era aquella Espanya ancorada en un autoritarisme quasi medieval que havia anorreat a cop de fusell les esperances de la Catalunya autònoma dels anys trenta; però també fer-lo més just, modern i culturalment unit amb el País Valencià i les Illes. Per això maldàvem per un estat socialista, l’única teoria política, creiem, no basada en l’explotació de l’ésser humà. I tot i que estàvem disposats a acordar un procés gradual que passés pel judici al franquisme i la recuperació de les institucions autonòmiques, enteníem que, si aquella transformació revolucionària no es feia llavors, probablement ja no es faria mai, i tot plegat seria un nou gran fracàs col·lectiu del qual, possiblement, el país trigaria diverses generacions a recuperar-se. Érem avantguarda. Ens tocava ser-ho per edat i moment històric.
Potser l’ideari polític d’aquell petit partit marxista-leninista i la seva posada en escena no em resultaven enormement atractius en l’escenari d’aquell temps de tanta incertesa com esperança, però defensava un seguit de causes que tant llavors com ara considero fonamentals i que, més de tres dècades i mitja després de falsa convivència democràtica, encara no s’han resolt. O millor dit, cap dels estaments (polític, cultural, econòmic) que té el poder a Catalunya i a l’Estat encara no ha volgut resoldre: la unitat inqüestionable de la llengua a tots els Països Catalans, el judici al franquisme, la reparació política de la memòria dels vençuts i represaliats, els drets dels territoris històrics a l’autodeterminació, la igualtat i llibertat de sexes, l’honestedat de la classe política, el repartiment just de la riquesa…
I no és fins ara que la crisi ens ofega i que alguns hereus del franquisme han tornat al poder, que tanta gent se’n lamenta.
A mitja tarda vam saber que en Jordi Pujol es passejava per l’aplec fent campanya i ens vam anar escalfant. Els independentistes socialistes teníem una relació contradictòria amb ell. D’una banda era el representant de la dreta a la qual combatíem ideològicament, però de l’altra valoràvem el seu ferm compromís amb la llengua, la cultura i la identitat del país. Amb els anys aquesta dicotomia ha anat fluctuant fins avui en dia, en què part dels hereus d’aquells grups socialistes i independentistes, enquadrats en partits nus ja d’ideologia, pacten cada dia amb els hereus polítics d’en Pujol, que potser no van tots a missa, però continuen essent la dreta i quan poden ho demostren, si cal passant per alt el teòric compromís amb la llengua.
En Pujol i seguici no van trigar a passar per davant nostre. En veure’l vam cridar «Independència i socialisme: Països Catalans», «Ni Espanya ni França, Països Catalans», i la resta de la fraseologia habitual tan fort com les goles ens donaven de si. Ell, lluny d’apartar-se d’aquella colla de barbamecs esverats, se’ns va acostar amablement, ens va saludar, va fullejar algun dels opuscles que veníem, ens va mirar, va estossegar i, enmig d’un silenci sobtat i insòlit, ens va dir: «Ja m’agrada que sigueu independentistes, així quan sigueu més grans votareu CDC». Dels sis o set que érem a la parada, tres fa anys que són militants de Convergència i dos van tenir càrrecs als seus governs.