IMATGE DE L’HEROI
Encara més innocents del que ens crèiem (els nens de seguida ens sentim milhomes), la idea que teníem de la condició humana estava representada per un ésser superior als altres i fins i tot a la natura: l’heroi. D’herois n’hi havia molts al cine, però les seves gestes ens quedaven lluny, i sovint entelades pels primers desigs inconfessables. Els nostres eren herois domèstics, i somreien a la càmera amb una aura de paper setinat que ens somovia les hormones.
En l’imaginari infantil de l’època d’Un millón para el mejor, poques coses hi havia capaces de donar sentit a l’anar a escola com canviar cromos de la col·lecció de futbolistes de la temporada. Tenir la primera filera de la pàgina de l’àlbum corresponent al Barça completa, amb Sadurní, Rifé, Torres, Gallego i Eladio, era un repòquer de prestigi. Allò volia dir disposar d’un pressupost setmanal per anar al quiosc a comprar sobres i una abnegada dedicació al bescanvi i a la negociació per obtenir les peces més cobejades, com el cromo d’en Rexach, autèntic tresor que distingia socialment el seu posseïdor.
Al carrer ningú no sabia el cognom d’aquell noi magre de mirada interrogadora; tots li dèiem en Luis cromo, abocat com estava sempre al tengui i al repe. L’abast de la seva recerca anava de Vida y color a la col·le del viatge a la lluna que un estiu va fer la Damm. Però quan excel·lia per damunt de la resta de nanos era durant la limitada i intensa campanya de la col·le de cromos de futbolistes. Només ell va intuir que la joia de l’àlbum de 1971 seria en Dueñas, Teófilo Dueñas Samper, el 9 que va marcar els dos gols al Leeds United que, el dia 22 de setembre de 1971, va donar la Copa de les Ciutats en Fires en propietat al Barça.
Els qui no acabàvem mai cap col·lecció érem uns perdedors. Ens esqueia el «borriquito como tú / que no sabes ni la u», que va popularitzar en Peret. Tothom tenia ja els nostres cromos repetits, i les pàgines buides dels àlbums i els dits sense rastre d’Imedio denotaven l’abandonament dels costums tribals. Tothom en sabia més que nosaltres.
Amb els anys els meus herois d’infantesa s’han anat descolorint com la mateixa idea que anàvem tenint de la condició humana. Els àlbums de cromos són un vestigi de la memòria de l’antic món. Avui que els futbolistes es compren i es venen com esclaus de l’economia global, no té cap sentit seure al pedrís del pati a bescanviar imatges d’aquells antics arquetips. Els d’ara no somriuen a càmera, la seva contemplació és pixelada, i s’esborra tan de pressa com el neguit de les hormones.