EL DESTÍ A LES MANS

Quan estudiava a l’institut Alexandre Satorras de Mataró no tenia cap altra idea al cap que marxar del país així que pogués. Estava descobrint la literatura nord-americana (Hemingway, Scott Fitzgerald, Steinbeck i la beat generation), res del que passava davant dels meus ulls m’interessava gens ni mica, tenia alguns amics més grans dels quals havia après força coses, però que llavors ja veia aturats en les seves petites vides quotidianes, volia ser escriptor i ni jo ni la meva família no teníem ni cinc.

Uns anys després, ja a la universitat, vaig entendre que la quimera adolescent de marxar lluny dels meus i del país per sempre havia perdut sentit. Estaven passant moltes coses (totes incertes realment en molt poc temps). Probablement mai no em faria de Convergència com ens havia vaticinat en Pujol, però entenia que la nostra generació, aquells fills del baby-boom i el desarrollisme del tombant dels seixanta, tenia el seu destí i el del país a les seves mans com no havia passat en molts anys. I el que llavors tocava era empènyer, des de la joventut i el coneixement (jo, com molts altres joves d’aquells anys, era el primer universitari en la història de la meva família), per fer del nostre un país modern, just i lliure, i per situar la cultura i la llengua en el màxim nivell d’esplendor i ús. Aquell seria el camí per arribar algun dia a ser escriptor, i vaig matricular-me a Ciències de la Informació de l’Autònoma amb la ment oberta, amb ganes d’aprendre-ho tot, de créixer, de saber i, així, de ser lliure. Vam creure que, sense necessitat d’abdicar les nostres idees, podríem ser agents del nou renaixement que significaria el període de democràcia i autogovern que s’encetava. I ens vam equivocar gairebé en tot.

Després de passar per un parvulari, vaig començar l’ensenyament al Pare Claret de Gràcia, a tocar de casa dels avis. Malgrat que mai no vaig aprendre a patinar, l’esport oficial del centre, no em vaig sentir marginat. Al contrari, recordo els anys allà com una època d’aprenentatge en llibertat que mai no es va tornar a repetir fins a la universitat, i encara. Fèiem classes de català (el llibre es deia Beceroles i recordo que a la portada hi havia una A gegant muntada damunt d’una rodeta), la llengua era d’ús força habitual al centre i, tot i la concepció cristiana, mai no em van educar en la por, el pecat i el dogma. Ni tan sols vaig fer la confirmació!

Quan la meva família es va traslladar a Premià de Mar, després d’un temps a l’acadèmia Verge del Pilar, la mare va creure que seria millor portar-me als Hermanos de la Salle. Com que no m’agradava el futbol, pràctica generalitzada a l’escola, vaig ser titllat d’efeminat, un concepte molt en ús en aquella època. Un temps després van construir una pista i vaig començar a jugar a bàsquet. No en tenia ni idea, però lògicament no em feia cap gràcia sentir-me assenyalat. A la Salle, d’estudiar català res de res, i m’havia endut més d’una bronca per parlar-lo amb els companys. Ara, el pecat, la carn i totes aquestes bajanades eren matèria quotidiana d’unes classes que, a falta d’una major capacitat didàctica de capellans i professors, solien consistir en la lectura del llibre de text. El fracàs escolar no es tenia en compte, no hi havia uns referents amb què comparar-lo.

A trompades, però ens anàvem fent grans. Ens deien que si ens masturbàvem ens quedaríem paralítics, però ho anàvem provant bo i mirant unes baralles de naips amb fotografies de noies en biquini, i l’únic que sentíem era un cert plaer. I al final, és clar, les paüres que ens volien inculcar els Hermanos ens feien riure. Ens tornàvem més descarats i en fèiem algunes de sonades: cremar exàmens tancats a secretaria, substituir el «glorioso Juan Bautista» pel «glorioso Fidel Castro» quan cantàvem l’himne, amagar un company dins l’harmònium de l’església… Ja no van poder amb nosaltres.

A l’institut hi havia noies, una novetat en aquell moment. Era relativament lluny de casa (havia d’agafar el bus o el tren) i em va permetre conèixer gent de tota la comarca, no com ara que els estudiants arriben a la universitat sense haver-se mogut del seu poble tots sols, i aprendre a anar amb certa autonomia per la vida. Diguem-ne que allà vaig fer les primeres males companyies, que són les millors, com tothom sap. De tant en tant em saltava alguna classe i no passava res. Me n’anava a jugar al futbolí (encara en conservo la traça), al bar de la piscina municipal a xerrar, o a llegir al Parc Central quan el llibre era tan interessant que no podia deixar-lo.

Això em va passar amb Los vagabundos del Dharma, el primer llibre de Jack Kerouac que vaig llegir. Era una edició de 1960 de l’argentina Editorial Losada que em va regalar en Jaume Llenas, pare d’un company i corrector de tipografia a l’editorial Oikos-Tau, un segell mític dels anys progres gràcies a la traducció del llavors popular «Que sais-je» al castellà. En Llenas no tan sols era un home culte i generós; em penso que va ser la primera persona que vaig conèixer que va demostrar que creia en els joves. I no ho dic només per aquell llibre, que encara conservo com un preuat tresor, com un oracle a consultar per si mai tinc temptacions de tornar-me idiota.

Com conservo encara l’esperit de viure amb ales a les sabates, la ment ben oberta i el pensament lliure que em va transmetre de forma tan impactant la lectura d’aquell llibre la primavera de 1975.