ELS FILLS PERDUTS
Havíem jugat a futbol pels carrers, ens havíem assegut de costat a classe, havíem anat a l’institut amb el mateix autobús. És clar que, amb el pas del temps, cadascú havia fet la seva, però ens trobàvem pel carrer, ens saludàvem i ens preguntàvem per la vida, i amb molts havíem coincidit en algun concert o al cine. I un dia algú et deia: «Saps en X, és mort. L’han trobat amb una xeringa al braç». Els fills perduts en l’equació de la droga van escapçar una generació. El cavall va cavalcar més que ells.
No vull dir noms, no vull evocar els records que m’assaltaven la memòria cada vegada que tenia notícia d’un altre mort per l’heroïna. No vull pensar què els va portar a ells fins aquell carreró. Per què no vaig ser jo? N’era immune? Amb quin dret?
Vàrem llegir amb avidesa el deliri surrealista de William Burroughs: Ionqui, Nova Expres i, sobretot, The naked lunch en rebregades edicions de butxaca de Bruguera que destrossaven la vista (els catalans es veu que no es drogaven), les llargues hores assegut en un racó de la seva cambra a Tànger mirant-se la punta de la sabata. Interioritzàvem allò, però érem incapaços d’entendre les raons profundes d’aquestes cabòries.
De meitats dels vuitanta a meitats dels noranta van ser anys de plom. Colèriques punxades en un racó de la placeta d’en Clavé, en ple centre. Bars amb poca llum on tothom sabia què es venia. Xeringues per terra en carrers foscos d’urbanitzacions, i por. El cavall va destrossar vides, anhels i famílies. Va portar nois a posar una pipa o un ganivet a la cara d’algun espantat dependent, a d’altres els va empènyer a vendre’s; tot per una punxada. També hi va haver famílies que no ho van entendre.
N’hi ha que se’n van sortir, és clar. Duríssims tractaments de desintoxicació, inacabables dies de mono, fugides a Andorra. Hi va haver de tot. Però l’experiència de la droga deixa una petja inesborrable a la ment i la mirada perduda per sempre. Res del que es crema torna a brotar igual. En l’època que tot apuntava un canvi que no va ser, escoltàvem Patti Smith a Badalona cantant «Horses» i pensàvem que aquella història no feia per a nosaltres. Però la droga també es va emportar els seus amics. Els somnis dels joves són fràgils.
Els fills perduts per colèriques punxades, deia Ginsberg molt abans de ser amant de Burroughs, els joves envellits abans d’hora, les brillants ments esberlades, els ciutadans convertits en ombres, el carrer patètic i perillós de nit, les autoritats que s’ho miraven, el poble convertit en una tomba. Aquest va ser el paisatge de l’època: Txernòbil, perestroika, Tiananmen, Berlín, guerra del Golf, Ruanda, Balcans. L’herència d’un moment terminal. El disc més tràgic es converteix de nou en banda sonora del que ja no serà mai: «A Berlín, prop del mur / va ser molt bonic / llum d’espelmes i Dubonnet amb gel. / Estàvem en un petit cafè / es podien escoltar les guitarres / va ser preciós / era el paradís». Paradisos definitivament esmicolats. La majoria no havien arribat als trenta.
Il·lusions perdudes abans d’estrenar-les.