CARTOGRAFIA PRIVADA: EL MARESME
El dia de Sant Pere de 1969 vaig pujar al 600 del pare, vam enfilar el carrer Guipúscoa darrere d’un camió desballestat on hi havia tot el que teníem, vam seguir per la carretera N-II i, una bona estona després de circular lentament enmig d’una cua de cotxes que anaven a la platja, vam desembarcar tota la impedimenta en un carrer d’un eixample modern de Premià de Mar, al Maresme, que llavors tot just començava a créixer a còpia de transformar antigues hortes en carrers estrets colgats de blocs de pisos lletjos, barats, per a gent pobra: obrers i immigrants.
Poc queda ja d’aquella vila d’horts, clavells i un barri antic de modestes cases de pescadors amb figuera o parra a l’eixida. Poca cosa queda també del que vaig ser; a penes un record de la cridòria de la canalla jugant a futbol al carrer, els estius a la platja del Bellamar, l’aplec de la Cisa, les excursions a Sant Mateu amb els escoltes o una cicatriu al genoll d’alguna caiguda en bicicleta.
Els edificis que avui omplen el terme municipal fins a ofegar-lo, el parc aquàtic, els xalets que inunden la Serralada Litoral, la superfície comercial o els milers de persones vingudes d’arreu del món, no formen part de la meva memòria infantil. És una realitat nova.
Els dies de descoberta de la vida van coincidir pràcticament amb els d’explorar aquell poble del qual no havia tingut cap notícia fins al dia que hi vaig anar a viure. Acostumat a Barcelona, on gairebé mai no havia pogut sortir tot sol, la llibertat de viure en un lloc de carrers tranquils, trànsit escàs i poc perill per a la canalla, van convertir tot el terme municipal en el meu gran pati de jocs, i el mar en la meva piscina. Qualsevol colla podien ser amics del cor per una tarda, i un company de classe, el guia que em portava pels mil i un racons de la vila. Amb el temps, el nen quiet de Gràcia va convertir-se en un adolescent rebec i difícil de sotmetre.
He vist transformar-se el poble en ciutat ja amb plena consciència del que estava passant, en ocasions fins i tot n’he estat agent actiu, i no sempre a favor. Els immigrants andalusos i murcians que van arribar més o menys com nosaltres tenen avui fills i néts que es diuen Roger, que han estat regidors a l’ajuntament, advocats o mossos d’esquadra. A començament dels vuitanta, quan feia tretze anys que vivia a Premià van començar a arribar-hi senegalesos i gambians que van trobar feines mal pagades i un tracte no sempre humà a l’horta de la comarca. Aquell èxode ja el vaig explicar fent de periodista per al diari El País: «La esclavitud en el Maresme. Léalo en El País», cridava un venedor ambulant que el diari va contractar per difondre la recent edició de Catalunya. No n’hi havia per a tant, però el jutge Rafael Gimeno va haver de fer molta feina per aconseguir reconduir la situació laboral i humana de molts treballadors negres.
I uns anys després, quan ja no treballava a la comarca, van ser els magribins els qui van arribar per quedar-s’hi: i darrere d’ells els xinesos, els llatinoamericans, els pakistanesos… Avui Premià de Mar és un mosaic bigarrat de trenta mil persones agombolades en menys de dos quilòmetres quadrats que, amb algunes friccions, es van suportant. No és un lloc bonic, té un patrimoni escàs, no té fills especialment cèlebres, circular-hi és caòtic, el comerç justeja, l’ajuntament és pobre, i el nombre de vàndals que destrossen tot el que poden és a voltes preocupant. Però tot i que fa anys que visc al veí Premià de Dalt, el de Mar és i serà sempre el meu poble. Perquè tothom té dret a ser d’allà on creix.
No són els temps els que canvien, són els temps que ens canvien. Creiem que els llocs i les persones que habiten el nostre temps es transformen, i som nosaltres els que mutem fins que no ens reconeixem.
Per sort, però, hi ha coses que, com un miratge, sobreviuen fins i tot a les cicatrius de l’ànima. Són illes de la ment, tresors de l’existència, ponts que ens connecten amb el que vam ser i que, de tant en tant, necessitem recuperar per saber d’on venim i cap a on anem.