ADÉU A LES ESPERANCES

Quan un xalet adossat amb vistes a un torrent, un BMW dels petits i una mariscada a Sant Fost de Campsentelles el diumenge és assumit com un model de vida benestant, preparem-nos per assistir directament a la fi de la civilització. A partir de finals del segle passat vam construir esperances en l’aire basades en un creixement econòmic que no ens mereixíem ni per tradició, ni per formació, ni per estructura econòmica, i ens vam llançar alegrement a gastar tot el que teníem, i més, sense criteri. L’aristocràcia de la bastida, la noblesa de l’especulació i el marquesat del totxo van crear un model de desenvolupament d’acord amb la seva nova posició social que incloïa cotxassos per fer bavejar el veí, xalets d’estètica Walt Disney i creuers i viatges exòtics on els oriünds eren pobres però simpàtics. El nou-riquisme incloïa portar els fills a l’escola més cara i comprar el home cinema més gran del Media Markt. A les coses bones tothom s’hi acostuma, encara que siguin xaves i de mal gust.

M’explicava un enginyer que un dia va arribar a l’obra que dirigia i es va trobar sense cap treballador. Sense avisar-lo tots havien marxat a treballar a l’obra del davant, on els pagaven uns euros més de setmanada. El darrer període de bonança econòmica ha servit per creure’ns el que no érem, i quan «l’aterratge suau de l’economia», que deia José Luis Rodríguez Zapatero en una intervenció parlamentària deplorable, es va convertir en un cataclisme de dimensions universals, aquesta classe treballadora ultraacomodada analfabeta, malgastadora i petulant, es va esvair com les esperances d’una bona vida que van aixecar en l’aire. Després, el tsunami de la crisi i les dures mesures d’austeritat imposades per Alemanya han destruït els darrers nuclis de resistència i s’han emportat, a més de les esperances, les cases, la roba, la salut i el plat a taula de les classes mitjanes, menestrals i més d’una casa bona.

La riuada s’ho ha endut tot i ha posat les misèries del país enlaire. El miracle feliç de la transició, el confort de la democràcia i la satisfacció del capitalisme triomfant en nom de la llibertat s’han estavellat contra el vergonyós mur de l’engany, les trampes, la traïció i la corrupció.

I cansats, emprenyats i impotents, assistim al patètic espectacle de les justificacions i les paraules inútils mentre perdem molt més que un cotxe o una casa: la dignitat i la vida.