QUÈ S’HAN CREGUT QUE SOM

El dia 30 de maig de 1984 era davant del Parlament de Catalunya amb els micròfons de Catalunya Ràdio. A dins s’hi estava fent la sessió d’investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat; havia guanyat les eleccions per majoria absoluta amb 72 escons i 1.346.000 vots. A fora desenes de milers de persones clamaven contra la imputació de Pujol en el cas Banca Catalana. La gent insultava i escopia els companys de TVE i RNE, que havien de treballar amb les càmeres cobertes amb les fundes de pluja i sense cap distintiu als micròfons per evitar l’odi dels manifestants. Per contra, als de TV3 i a nosaltres ens aplaudien. Mai he sentit tanta vergonya fent la meva feina com aquell dia. Raimon Obiols, Pasqual Maragall i altres diputats socialistes van ser increpats i amenaçats de mort fins i tot en sortir del Parlament. La classe política havia aconseguit dividir el país pels seus interessos, i la gent havien picat com babaus. Dos anys després en Pujol no va ser processat per l’afer Catalana.

Després de les eleccions al Parlament de 1988 vaig tornar a la ràdio. Vaig fer el resum setmanal de notícies, els guions per a alguns programes d’en Jordi Tardà, i un programa de llibres, anomenat Lletrasset. Al primer vaig recrear un passatge de la novel·la Susqueda, d’en Miquel Fañanàs, on es relatava el trencament de la presa del mateix nom. Li vaig donar un to de reportatge, amb la col·laboració de la Isabel Juanola, de la redacció de Catalunya Ràdio a Girona, imitant La guerra dels mons d’Orson Welles. Era un dissabte al migdia, no plovia ni hi havia activat el pla Inuncat, però la gent es va creure que anava de veres. Els telèfons d’emergències, Govern Civil, Bombers i Guàrdia Civil es van bloquejar; fins i tot un diari de Nova Caledònia va recollir el fandango. Que poc havia evolucionat el país.

Uns mesos després, innocent de mi, vaig plantejar a en Cuní la idea de fer un programa d’humor i sàtira. Després de fer-me preguntes sobre l’enfocament, el to i tal, no em va dir que no; només em va recitar una llarga llista de persones, càrrecs, estaments, institucions i entitats dels quals no podia fer facècia, ni escarni, ni criticar. Resultat: només em podia riure de mi mateix. Vaig declinar amablement i vaig retirar el projecte. No calia que m’ho diguessin, aquells eren anys de plom i allà no es deia res que no ho volgués l’amo. Un amo que anava a Tele Taxi, però no a la seva emissora, a la qual feia anar a rendir-li homenatge al seu despatx.

Per evitar aquella mena de vassallatge professional amb l’excusa del país, vaig rescindir el contracte indefinit que tenia a la ràdio. Em va saber greu deixar de treballar amb en Tardà o amb en Joan Puerto, de qui vaig aprendre tantes coses del mitjà, però seguir allà no em feia cap bé.

L’any 1992 en Pujol va aconseguir la tercera majoria absoluta. L’any següent, malgrat l’odi que s’havien professat pel cas Catalana i la instrumentalització política que n’havia fet, va facilitar la investidura de Felipe González; i tres anys després va firmar els cèlebres pactes del Majestic amb José María Aznar. L’argument era el mateix tant per pactar amb els socialistes com per pactar amb els neofranquistes: facilitar la governabilitat i obtenir el millor per a Catalunya. Llàstima que aquest «el millor» no ha servit mai per consolidar una relació equitable entre Espanya i Catalunya.

La política no només fa estranys amics, sinó que actua posant massa sovint els interessos particulars dels seus agents per davant dels del país. Ara que s’ha tornat independentista, el mateix Pujol reconeix que als pactes del Majestic hi va haver una escenificació excessiva. En bona hora.

Qui jugava a fer la puta i la Ramoneta?