ELS ANYS A LA CONTRA
Amb en Ramon Martínez (Ramonet 77) vàrem descobrir Zap 275 un dissabte a la tarda. No sé qui li havia parlat d’una botiga de còmics on hi havia material d’importació i on, a més, podríem trobar tots els àlbums d’El Rrollo Enmascarado. Però un cop a la porta no ens atrevíem a entrar. Hi havia alguns paios amb grenyes i pinta de dibuixants de tebeos undergrounds, potser eren gent d’El Rrollo, i nosaltres érem uns xavals de disset o divuit anys, tot just.
Vam fer un tomb i hi vam tornar i, com que ja no hi havia ningú, llavors hi vam entrar. En Ramon, que després va estudiar disseny gràfic i a qui el perdien els còmics, va al·lucinar. Jo també, però no tant pels còmics com per l’ambient. Estava descobrint el tema de la contracultura, i vaig pensar que aquella botiga i el seu propietari n’eren un bon exemple. Havia llegit Filosofías del underground, de Lluís Racionero, Las comunas, de Josep M. Carandell, i La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop, el primer Tom Wolfe que vaig descobrir, i vaig decidir aviat que en Jaume Fargas ben bé podia ser un personatge de qualsevol d’aquells llibres. O sigui, que ens vàrem entendre aviat. Mentre en Ramon remenava còmics, jo escoltava embadalit les batalletes del Jaume per mig món, de l’Escolania de Montserrat a l’Índia i dels EUA a Amsterdam. Un paio original com pocs, un dels primers estudiants de japonès del país. Em va sorprendre moltíssim trobar-me’l anys després (Zap va tancar el 1980) encarregant-se de tot un estol de canalla a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent.
A Zap 275 vam descobrir El Rrollo Enmascarado, Purita Braga de Jierro, Carajillo Vacilón, «Los Garriris» de Mariscal, els Farriol, el Nazario, el Pàmies i un dels pares putatius de tot allò, Robert Crumb i el seu Gat Fritz. Vam seguir les passes de tota aquella gent cap al Zeleste i el Màgic, vam conèixer Quim Monzó, de qui ja havíem llegit la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres, i el llibre que havia escrit a quatre mans amb Biel Mesquida, Self-service, a més de la feina de dissenyador gràfic al Lluita. Però, tot i que a penes havien passat sis o set mesos, que lluny quedaven ja els companys del PSAN!
Un dia vam sentir uns paios que es manifestaven baixant la Rambla. Cridaven «Menos policías y más tías», i vam fer nostre l’eslògan. Però al final la cosa va ser al revés, com si fos una premonició; tot i que no ho vàrem entendre engrescats com estàvem amb la contracultura.
L’underground barceloní, la contracultura americana, alguns llibres d’Anagrama, els discos que compràvem a can Castelló després d’haver-los escoltat a El Corte Inglés, on un dependent molt amable i encorbatat et posava el disc que li demanaves, els concerts dels grups de l’Ona Laietana a Zeleste, les primeres sortides a l’estranger, els còmics i les drogues, van ser un seguit d’experiències i descobertes que, en un temps relativament curt, van conformar-me el caràcter i la manera de pensar. Hi havia un problema, però: en aquella nova cultura que emergia d’entre les ruïnes del franquisme i al marge del nou oficialisme constitucional, pràcticament no hi havia ningú que dibuixés, escrivís o cantés en català. No es tractava d’un problema de militància, és que jo parlava en català a casa, amb els amics i a l’institut, i no entenia per què, tret del Sisa, el Pau Riba, el Monzó, l’Oriol Tramvia i pocs més, absolutament tothom s’expressava sempre en castellà. Fins i tot hi havia qui no l’entenia, el català. El mateix passava amb els llibres que més m’interessaven, les revistes o els programes de ràdio. I no era una qüestió de mercat, que dirien ara, perquè de diners a guanyar n’hi havia pocs o cap. L’underground contracultural dels primers anys de transició, quan encara crèiem que un canvi real era possible, parlava en castellà. I més d’un m’havia dit que la catalana era una cultura petitburgesa i reaccionària.
A l’altra banda tampoc vaig notar una actitud millor, i no per mala fe, és que no s’assabentaven del que passava. Ni Serra d’Or, ni Canigó no van ser capaces d’acostar-se a aquella nova realitat, per por. Oriflama va tancar el 77, en català mai no s’ha publicat The electric kool-aid acid test, de Tom Wolfe, que Júcar va portar al castellà com a Gaseosa de ácido eléctrico, un llibre canònic, ni tantes altres coses. La contracultura emergent durant aquells anys i el català es van ignorar. Evidentment que, gairebé sense auspici institucional, la cultura catalana estava en desavantatge; però el problema anava més enllà de ser minoritari o no, era un girar-se d’esquena que no tenia cap sentit. Aquell moment va ser l’inici de la dissociació entre modernitat i català que va enfrontar als vuitanta l’Ajuntament de Barcelona, socialista, i la Generalitat, convergent. I a mi allò em va agafar al mig.
Però en Ramonet 77, jo i uns quants col·legues d’Argentona i Arenys vam decidir inventar-nos una normalitat inexistent. El fanzine es va dir Macaco, estava escrit en català i castellà, i incorporava originalitats com una fotonovel·la. I no vull ni recordar la feinada que ens va portar. Com diu un dels companys d’aquells temps: «Macaco va ser una passada a Premià, i va ser per a la nostra trista i grisa vila el mateix que va ser Ajoblanco per a Barcelona. I qui pensi que no és cert, que s’hi posi fulles».
A la portada del número 1, Lou Reed anunciava «Macaco. El tebeo tropical y enrolladísimo de la Madreselva. Maresme + enrolle». A sota es llegia: «Músika, kultura i moltes koses més». Si ho arriba a llegir l’Espriu foragita Sinera de la seva obra. La portada era d’en Ramon i la impressió de la copisteria La Juliana d’Argentona, una gent que sempre van apostar per la força dels joves, malgrat que els vam quedar a deure diners més d’una vegada. Tot i això hi vam deixar la pell i els estalvis, és clar. Però vaig confirmar la vocació i, sobretot, per primera vegada vaig tenir la sensació que podia fer una cosa realment en sintonia amb el meu temps.
El problema era que la nostra cultura, parapetada en l’anormalitat política, tècnicament ancorada en el noucentisme, i oficialment en mans de capelletes amb una peculiar perspectiva de la contemporaneïtat global, no ho entenia. Allò ens convertia en outsiders a la força, i alguns encara ho som.