ART I «MERCADILLO»
El neoliberalisme cultural ha matat l’art. L’actual concepció mercantil de la cultura ha convertit l’artista en un simple fabricant de plaers mundans sumptuaris. Inspiració i creativitat han estat substituïdes per tecnologia. És el món d’avui, i els artistes hi fan nosa; no ens calen laments.
En una entrevista Manfred Eicher, fundador d’ECM, la discogràfica més prestigiosa del jazz, explica com concep cada disc que publica: «He optat per una música amb un alt contingut poètic», diu. Després recorda com l’edició de The Köln Concert, de Keith Jarrett, segurament un dels discos de la meva col·lecció dels quals estic més satisfet, va marcar profundament l’avenir de la companyia. Al mateix suplement cultural, llegeixo una entrevista amb l’escriptor veneçolà Ednodio Quintero on afirma el que avui en dia és una quimera: «L’escriptor ha de passar comptes, no amb el mercat, sinó amb Cervantes». Tanco el diari, miro les dues edicions de The Köln Concert que tinc a la discoteca i penso si mai més hi haurà un altre virtuós capaç de passar a la història de la música com Jarrett. Al cap d’un minut, repassant alguns dels llibres editats recentment per grans editorials, penso en el que diu Quintero i em deprimeixo. Per cert, la poesia ha desaparegut dels seus catàlegs. La indústria s’ha carregat un gènere. I no acabarà aquí la cosa.
Recolzat a la barra del Marina, xumant un gintònic per passar el tràngol, m’agafen els cinc minuts de revolta global i alço el got clamant venjança per la mort de l’art a mans del neoliberalisme. El mercat ha convertit el creador en un simple treballador autònom a qui es paga més o menys, en funció de la seva ràtio de vendes, perquè fabriqui petits plaers mundans a còpia de banalitzar els llenguatges artístics, ja sigui amb la tecnologia, ja sigui baixant el llistó de l’exigència intel·lectual i sensorial fins al límit necessari perquè qualsevol analfabet funcional compri el producte i, bo i gaudint-ne, es consideri prou culte o cool (que és la part del cos amb què molts d’ells pensen) per entendre’l, parlar-ne i criticar-lo fins i tot.
Però a la segona copa les coses es veuen amb més realisme. Si els agents s’han convertit en indústria, i són els controllers i els gerents els que diuen quina novel·la es llegirà la pròxima temporada és que, siguem realistes, avui en dia els creadors i artistes en el sentit històric del terme fan nosa. El caràcter lliurepensador, crític, desvetllador de consciències i indomable de l’escriptor, el músic o el pintor és un vestigi del món d’ahir, quan la raó i el pensament, enfrontats als poders terrenals i no terrenals, van ser el motor que va empènyer la humanitat cap a la llibertat.
Al món d’avui (i que em perdoni Zweig) tot això no té cap valor. Els paràmetres amb què, des de l’individu, es mesura la llibertat són la posició econòmica i social. La resta poc importa, o gens. La cultura que es fa i es consumeix avui només va dirigida a aportar valor afegit a aquests dos paràmetres.
L’art no ha mort, s’ha convertit en un subproducte made in Xina que es ven a basars i mercadillos. Qui vulgui dedicar-s’hi ja sap el pa que s’hi dóna: res de virtuosismes a l’Steinway de cua durant dues hores, res de culte a Cervantes o Pompeu Fabra, això no ven. La indústria perd la xaveta per trobar un nou Larsson o per un cantant que aconsegueixi capgirar l’ensorrament de la indústria del disc. La pregunta és, d’aquí un segle, què en quedarà, de la història de la cultura contemporània? L’època més reeixida científicament i tecnològica de la humanitat se saldarà amb Dan Brown, James Cameron o Enrique Iglesias? Els estudiants de secundària de l’època, si en queden, no entendran res.