«VENTE A ALEMANIA, PEPE»
Mig segle després molts catalans tornen a emigrar a Europa. Ara no són mà d’obra sense formació, són alguns dels millors cervells de les joves generacions, amb estudis, idiomes i talent. Són titulats a les universitats del país per a la formació dels quals s’han invertit molts diners i esforços. Si els millors marxen, com canviarem el model econòmic, social i cultural? El malson d’Alfredo Landa torna.
Quan, com als anys seixanta, la cancellera alemanya Angela Merkel convida de nou els treballadors sense feina d’Europa al seu país, sap molt bé a on i a qui dirigeix la seva oferta. En dos anys cent deu mil persones han marxat d’Espanya per treballar a l’estranger, segons un estudi d’Adecco. El perfil d’aquest nou emigrant és el d’un home d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys i altament qualificat. Per créixer un 2,3% Alemanya necessita ara més de mig milió de treballadors qualificats. A Catalunya el 19% de llicenciats està sense feina. La crida de la Merkel no pot ser més llaminera. Els millors marxen sense que ningú ho pugui evitar.
No hi ha frustració més gran per a un professor universitari, us ho dic per experiència, que haver d’acomiadar-se d’un antic estudiant dels bons quan, un dia, aquest jove llicenciat se’l troba pels passadissos de la facultat i li comunica que marxa, que n’està fart de malviure amb oficis indignes i sous de misèria. Poden tenir ofertes laborals a Alemanya o a Anglaterra, però en el camp de l’audiovisual n’hi ha que fins i tot troben sortides professionals al Brasil o Veneçuela.
La societat, i la universitat en particular, inverteix esforços ingents a formar els millors professionals de cada ram. Potser hi ha professors de la pública, sovint obsedits pels seus problemes gremials i funcionarials, a qui no els preocupa gaire això; potser només preocupa a un petit nombre, els romàntics d’aquesta feina, però és enormement decebedor contemplar impotent com els millors, els que haurien de capgirar el decimonònic avenir del país, de canviar la bastida per l’enginyeria i la barra del bar pel coneixement, en marxen.
Però mentre aquí, amb sort i feina, un jove enginyer a penes arriba a un sou anual de vint mil euros, a Alemanya se situa en quaranta o quaranta-cinc mil. Són faves comptades. Qui té valor moral per demanar-los que es quedin? Jo no.
El model econòmic català i espanyol genera enormes desequilibris. Una societat que se sosté amb una economia que genera molt poc valor afegit no pot establir una escala regular de qualificacions salarials. Mentre un llicenciat cobri un sou inferior al que li cal per formació, l’injustament perjudicat no s’ho pensarà dues vegades si té una oferta millor fora del país. El problema és que, com més treballadors qualificats marxin, més difícil és regenerar el model de creixement.
La pèrdua de cervells és socialment caríssima. Contràriament al futbol, on hi ha la famosa clàusula de formació a l’hora de traspassar un jugador, a la resta del mercat laboral no. Cada jove llicenciat que marxa a treballar fora és una inversió perduda per res, un dineral, públic i familiar, que fuig aigüera avall; una oportunitat perduda que no tornarà. I si torna serà gràcies a un altre gran esforç que algú (empresa o institució) haurà de tornar a fer per recuperar aquell talent fugit.
Que cada dia hi hagi més universitaris que marxin a treballar a l’estranger davant la falta de possibilitats serioses que ofereix el mercat laboral català i espanyol és impropi d’un país que vol ser modern. Així no construirem mai una economia amb valor afegit. Així haurem de conformar-nos a ser el que Europa ja fa temps que ha decidit que siguem: lloc de vacances, geriàtric, producció de béns d’escàs valor i la reserva per a quan fallen els models econòmics dels països emergents. «Un aire d’arrogància enmig d’una lletania de mort», tal com va definir Espanya John Dos Passos.