CRÒNICA D’UN DIUMENGE
Va ser un diumenge de finals de gener quan vaig entendre la dificultat de «rememorar l’edat en què escoltàvem / la pluja rere el vidre d’algun vespre». Quan en Manuel Cuyàs em va comunicar la mort d’en Martí Rosselló, l’abisme del record es va fer, sobtadament, «més gran i més etern». Aclaparat, em vaig ensopir indolentment dins la butaca del vestíbul d’un anònim i atrotinat hotel. A la ciutat llunyana la tarda queia gèlida, els cotxes frenaven als semàfors i algunes parelles es besaven als cafès; nosaltres observàvem aquells encenalls de vida impassibles als instants de realitat que vivíem. El temps havia quedat aturat en aquella trucada, com s’havia aturat la matinada de primavera primerenca de 1992 en què va morir en Valerià Pujol.
També havia estat un diumenge, quasi tres dècades abans, que havia assistit a una «Taula rodona del jovent de Premià» sense saber que tot començaria llavors. Eren temps d’acció i remor, d’anhels i mirades perdudes en horitzons com poemes. Entre aquells dos diumenges n’hi va haver molts d’altres de tota mena: pròxims, allunyats, intensos, abúlics, serens, cervesers, plàcids i convulsos. Hi va haver diumenges de novel·la i de vers, d’impotència i de decisió; la vida té tantes cares com tardes a la plaça. Fins aquell diumenge de finals de gener de 2010.
La seva novel·la Anna K. va quedar paralitzada damunt la lleixa de la biblioteca, L’inventari parcial d’excuses per viure ha restat inacabat per sempre. La vida no és un fil tan llarg com el de Filmonogràfic, que vam editar a La Font del Cargol. El brindis amb aquell vi intens de Saint Émilion, que segurament tant li hauria plagut al «doctor», va fer un rictus forçat als llavis de tots. El diumenge esllanguia entre els carrerons del Marais, les trucades se succeïen: «Cada dia és tan nou com les preguntes / que mai dels mais no obtindran cap resposta», havia deixat escrit en Martí. Totes les tardes de diumenge tenen alguna cosa criminal per anhels que hi dipositem, i ni el vi ni la cervesa no ho poden estalviar. En Martí Rosselló ho sabia, tot això, per això li dèiem doctor.