QUI VOL MESTRES

«Tota la vida de les societats on regnen les condicions modernes de producció s’anuncia com una immensa acumulació d’espectacles. Tot el que era directament viscut s’allunya en una representació». La idea de la vida moderna viscuda en diferit, com a simples espectadors, és un dels principis sobre els quals gira avui en dia la comunicació social. El ciutadà s’ha convertit en un consumidor al qual se li mostren engrunes de realitat fragmentària perquè, en el seu malson, la necessitat de realitat és només un somni, i l’espectacle és el guardià de la seva angoixa. Guy Debord, un dels pares del situacionisme i pioner de la postmodernitat, va descriure l’any 1967 a La societat de l’espectacle com són actualment les societats postindustrials. La societat de l’espectacle d’avui en dia és el suport més ferm del capitalisme neoliberal, i l’acció de control ideològic que fan els mass media i la indústria de l’entreteniment en són la branca armada.

Als mitjans de comunicació ningú no interpel·la el somni, al contrari tothom malda per preservar-lo, bressolant la societat perquè no es desperti. Explicar què passa a algú que no vol més que les molles, amb les quals ja es reconforta, ha deixat de tenir sentit. El paradigma mediàtic modern es fonamenta a interpretar la necessitat que cal per al descans físic i mental de la societat, període durant el qual la voluntat i la consciència resten en suspens.

El periodisme és un espectacle. Escriure amb estil ja no té cap valor i argumentar és un bé escàs. Als mitjans els redactors de més edat els prejubilen, la transmissió generacional de valors i coneixements es trenca. Això sí, les redaccions estan plenes d’especialistes: en ensenyament, borsa, policia o Barça. Aquesta fal·lera per la ultraespecialització ve de primers dels vuitanta. Tothom es va fer especialista en algun tema. Un dia un periodista més veterà em va preguntar en què m’estava especialitzant jo.

—A intentar escriure bé i fer textos coherents.

Em va vaticinar un futur complicat, però fent de periodista de poble s’havia de ser especialista en tot, ja fossin crims, plans urbanístics o festes i tradicions. I intentar escriure bé era cosa de cadascú. Uns anys després, a Catalunya Ràdio, van provar d’encasellar-me a cultura, però me’n vaig desempallegar com vaig poder i vaig fer una mica de tot, de la transmissió de la cantada d’havaneres de Calella a una crònica parlamentària, i del seguiment d’un judici al guió d’una sèrie musical dirigida per en Jordi Tardà, un altre dels mestres de luxe dels quals he après tot el que he pogut.

I carrer, qui fa carrer? Tothom fa màsters, postgraus i doctorats, tots els estudiants han fet un Erasmus, però quants han gastat algunes sabates caminant pels carrers buscant una bona història? Jo els ho dic sovint, el millor màster és el carrer. Sortir a buscar-se la vida i comprovar com de baixos volen els ganivets que ens fereixen. Però pocs ho fan, els és més confortable l’escalfor protectora de l’aula on intenten perpetuar-se. Ho entenc, el carrer és un lloc incert i ple de perills. Hi fa fred i hi plou, i els mil clochards de l’ofici que hi habiten se’n riuen dels novells. Però és el territori de la realitat que hauríem de maldar per explicar.

—On vaaaaasssss tuuuuu araaaaa. Per conèixer la realitat ja no cal sortir al carrer.

—Ah no? —dic babau.

—Nooooo. Tot és a la xarxaaaaa!!!!!

Així no hi ha manera d’acceptar el mestratge, la transmissió de les claus de l’ofici de generació en generació que ha fet evolucionar el periodisme mantenint els valors històrics que li són intrínsecs. La bretxa digital no és només de destresa tecnològica, sobretot és de reconeixement intel·lectual. La supèrbia de qui se sent poderós perquè domina els nous instruments es converteix en estultícia i el desarma facultativament. Però no oblidem que la societat moderna només vol dormir, i que la seva necessitat de realitat és un somni que l’espectacle dels masss media ha de preservar. I a tothom li va tan bé que això sigui així.

No sé si desapareixeran els diaris de paper ni crec que hi hagi ningú que tingui tots els arguments per afirmar-ho o negar-ho. S’estan transformant i ho faran encara més. Les tauletes permeten acostar el format paper a la pantalla amb edicions digitals que ja són molt acurades. Fins i tot tornen les edicions de tarda. El paper potser pot mantenir el protagonisme en edicions de cap de setmana o en edicions sobre temes concrets. Que els diaris surtin cada dia és una cosa relativament moderna. Per què no fer una edició en paper els divendres, dissabtes i diumenges amb un format més proper a la revista, i la resta de la setmana facilitar les eines perquè el lector fidel segueixi l’edició digital que s’actualitza diversos cops al dia? O potser tot plegat això seria una fórmula híbrida per gestionar una definitiva transició de la manera menys traumàtica possible?

Tot sigui perquè la bretxa digital no s’acabi empassant ni milers de lectors ni el necessari pensament crític que hauria de presidir els mitjans de comunicació.

De moment, però, l’únic esperit que presideix les redaccions és el fantasma de l’ERO. O dit d’una altra manera: la fórmula perfecta per abaratir despeses i treure’s del damunt la gent incòmoda que alenteix el definitiu i irreversible procés de conversió dels media en els guardians dels somnis de les societats modernes.

Els actors de l’espectacle.