LA TRANSCENDÈNCIA ESPIRITUAL I ALTRES REALITATS
Les calades inicials del primer porro que vaig fumar em van fer riure, després em van marejar i, finalment, em van fer venir son; però vaig aguantar com els valents. Em feia vergonya reconèixer tot allò. Estàvem en un pis ple de xilens presumptament exiliats. N’hi havia alguns que era difícil saber quan anaven fumats i quan no. La seva parla, entre intrigant i atordidora, es prestava a la confusió. Vaig donar per fet que allò formava part de la transcendència espiritual de les drogues de què tant havia sentit a parlar. I ho vaig trobar una mica frustrant, francament.
La percepció de la realitat que atorguen les drogues mai no em va resultar gaire convincent. Sí que vàrem fumar als assaigs amb l’orquestra, al pis tot escoltant música, a la platja mirant la lluna com un llop estepari o als desmanegats parterres del campus de l’Autònoma, però no sempre vaig entrar en el rotllo dels altres. El riure fàcil i tonto, o és per pixar-se de riure o es fa el ridícul. I la meva sensació de ridícul sempre ha estat molt alta.
Feia dies que voltàvem per Menorca, bevent gin i escrivint poemes, i esperàvem una parella que arribava aquella tarda. Érem al bar d’una parròquia progre de Ciutadella, on ens deixaven una cambra per dormir. Vam demanar un got d’aigua bullent i, sense preguntar per què el necessitàvem, ens el van preparar. Ens en vam anar a un racó discret i hi vam abocar unes quantes fulles de maria. Va ser la millor infusió de la meva vida: digestiva, fresca i riallera. Tan riallera que, quan van arribar els amics que esperaven, van arribar a creure’s que ens mofàvem d’ells. Havien tingut un d’aquells viatges horrorosos amb què obsequia la Trasmediterránea de tant en tant: mala mar, retard per avaria d’un motor, s’havien acabat les begudes del bar i l’aire condicionat no havia funcionat la major part de la travessia. Ens ho explicaven amb la vehemència de qui necessita treure’s una mala història del pap. I nosaltres ens els miràvem amb cara de pàmfils, i no paràvem de riure com bledes.
Quan em va baixar el globus em vaig sentir fatal.
Tarda avorrida a la plaça de l’Ajuntament de Premià. Algú convida a un tripi. És diumenge i cal acabar bé el cap de setmana abans de tornar al taller, a les classes o al despatx. Vés a saber d’on ha tret la mercaderia. Ens els empassem, bevem aigua i esperem. Algú fa un rot i riem estúpidament. Llavors: Aaaaaaagggggghhhhh! Els arbres s’han tornat de color taronja i ens amenacen de tenallar-nos amb les branques i ofegar-nos. Alguns porten porres i pistoles, com els municipals que ens miren des de la porta del cuartelillo com banderillers esperant el seu torn per entrar a plaça i clavar les banderilles als plàtans. Puaaaaaajjjj! També en veig de color verd moc. Tenen l’escorça enganxosa, m’atrapen, m’enxampen. He de fugir.
M’aixeco i surto corrents d’allà carrer avall. Sento fortes rialles al meu darrere. Deuen ser els plàtans de la plaça que saben que, per molt que corri i m’amagui, aviat m’atraparan. Travesso sense mirar la carretera nacional, creuo les vies del tren sense pensar que en pot venir un, corro per la platja aixecant grans tous de sorra i em llanço a l’aigua vestit i calçat. Em desperten els crits d’un guàrdia civil quan ja és fosc.
—¿Qué, durmiendo la mona? Anda, lárgate de aquí antes de que me cabree i te dé de hostias.
Torno a casa arrebossat com una croqueta i mort de fred. A la plaça no hi queda ningú. Els arbres són tots al seu lloc. Quiets. Els municipals fan carajillos al bar.
El problema real amb les drogues és que potser les vaig provar poc. El motiu era ben clar: no tenia mai ni cinc, sovint ni per a un cafè. Amb una raonable col·lecció de petards d’una xocolata no sempre de primera i uns quants àcids de pare desconegut, potser no vaig poder experimentar tot el que calia. Mala sort la d’una generació que, cridada a llicenciar-se en l’àcid, com proposava Ken Kesey als seus amics i explica Tom Wolfe a The electric kool-aid acid test, va haver d’escollir entre uns trips o comprar-se el llibre. I va escollir el segon.