LA NOVEL·LA AMERICANA
Al peu de la Interestatal 40, a la frontera entre Califòrnia i Arizona, la llarga filera de vagons de mercaderies del Southern Pacific travessant el pont damunt el Colorado em va fer recular tres o quatre anys enrere, fins a una conversa amb Ray Loriga. Parlava amb ell a la biblioteca Xavier Benguerel sobre el seu llibre El hombre que inventó Manhattan, un llibre escrit durant un intens sojorn a Nova York mentre la seva companya, la Cristina Rosenvinge, enregistrava un disc amb els Sonic Youth. Loriga em deia que aquell conjunt de relats, aparentment estrafets i sense lligam, però d’una solidesa literària indòmita, eren la seva novel·la americana, una experiència vital i literària que, indefectiblement, abraçava fins a l’ofec qualsevol escriptor que passés un temps allà.
A ell li va passar així, i fins que no la va escriure no va poder tornar a respirar tranquil. Després, les preguntes del públic van portar la xerrada cap a altres camins, i no va ser fins un cop acabat, tot passejant per la riera del Bogatell, que no vam poder seguir parlant del tema americà.
Jo sostenia que havia llegit ja un gran relat americà a la seva primera novel·la Héroes. Aquells personatges estranys, aquelles vides tan fora de la norma, mostraven l’estètica del desarrelament pròpia d’una novel·la d’espais infinits, vides imprecises i estructures inertes com és l’americana històricament. Potser sí que se situava massa a prop del dirty realism, però allà hi havia una emoció continguda que m’evocava algunes pàgines llegides (Walt Whitman, William Burroughs, Allen Ginsberg, Tom Waits o Jim Jarmusch), i algunes idees viscudes, com la d’aquell llarg tren que en aquell moment em mantenia fascinat a peu de carretera mentre pensava en tot allò.
La resta del dia vaig vagar per llocs inexistents: herbassars ressecs al marge d’algunes carreteres locals, supermercats de benzineres, podrides palanques de pesca a la riba del riu i algun cafè on només respirava vida un neó de Coca-Cola. Provocava preguntes, buscava la crisi, jugava amb el risc de quedar atrapat en una teranyina mental i literària de personatges rars i escenaris fruit d’un miratge. Vaig enyorar la seguretat estructural dels tres actes de la vella narrativa europea, hereva de la tragèdia grega. Em vaig sentir terriblement perdut i lluny de tot el que era. Vaig arribar a l’angoixa, vaig sentir un ofec al pit. Per fi vaig entendre la idea.