POESIA I FOLLIA
A poques cultures occidentals la poesia ha tingut un període de fecunditat i importància cultural com a la catalana de finals dels setanta i primers dels vuitanta. L’eclosió d’una generació, la dita dels setanta, que va modernitzar els referents culturals, va renovar el llenguatge poètic. El seu activisme els va portar a engegar col·leccions i editorials. L’any 1973 en Ramon Pinyol, la Maria Mercè Marçal, la Gemma d’Armengol i en Xavier Bru de Sala van impulsar Llibres del Mall, i es va convertir en el primer portaveu d’aquella nova poètica. Les portades d’en Joan Pere Viladecans van posar imatge a una cultura que es transformava per adaptar-se als nous temps que venien. L’any 1975 en Vicenç Altaió i en Jaume Creus van publicar La poesia, és a dir, la follia, el primer número de la col·lecció Cristalls, d’editorial Pòrtic. Tres i Quatre i Edicions 62 van obrir les seves col·leccions a la nova sensibilitat. Arreu van sorgir col·leccions més o menys duradores que donaven veu a una nova fornada d’escriptors.
El realisme i l’estructuralisme van perdre protagonisme en favor del simbolisme i una certa iconografia pop, com les formes clàssiques de resistència cultural deixaven pas a una expressió, si no en plena llibertat, sí més contemporània. L’any 1980, les antologies Les darreres tendències de la poesia catalana de Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura i La nova poesia catalana, de Joaquim Marco i Jaume Pont, van complementar la de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, Poesia catalana del segle XX. El panorama de la poesia catalana del segle quedava gairebé complet. Ser del segle, antologia dels poetes dels vuitanta elaborada per David Castillo l’any 1989, va tancar el cicle.
Els grans noms de la poesia catalana van avalar el relleu; el festival Gespa-Price, que es va fer a l’Autònoma el maig de 1975, recull el llegat del Price dels Poetes de 1970. Dos anys després, el Price-Congrés, amb l’eslògan «Els poetes dels Països Catalans per l’ús oficial del català», va certificar la força també social que tenia en aquell moment la poesia catalana contemporània.
A penes sense biblioteques populars, els amics i els llibreters es van convertir en còmplices a la força de les lectures. Llegíem La pell de brau i Llibre de meravelles, La fàbrica i Poemes en ondes hertzianes. No havíem estat mai a València i ja l’havíem fet la nostra amant furtiva. «Tot retorna agrupant-se i és una sola història, / un amor, un destí: perdura sense noms, / sols els noms d’uns carrers, l’amor i el sol amor». Amb aquests tres versos del Llibre de meravelles ja en vam tenir prou per enamorar-nos bojament de la ciutat com només els folls de cap i de cor ho poden fer, tal com diu el poeta: «No hi havia a València dos amants com nosaltres. / Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. / Tot ho recorde mentre vas estenent la roba».
Quan vam descobrir València gràcies a la generositat d’Eliseu Climent no en vam fer cap guia, però vam recórrer la pell del barri del Carme buscant l’amant pel Negrito, la Capsa o el Lisboa. Vam acomiadar la lluna des de Serrans, i derrotats no vam escriure èglogues. Vam anar a dormir abatuts i, l’endemà, vam marxar pels canyars de vora la séquia. Sabíem que mai no escriuríem èglogues.
Salvat-Papasseit el vam llegir clandestinament. Un company del PSAN em va passar el contacte. Es tractava d’anar a una minúscula llibreria del carrer Ferran i, amb total discreció, demanar el llibre, si era possible, amb l’aval d’algun conegut de la casa. Era una edició il·legal: cent exemplars impresos l’any 1976 en paper de tebeo, amb il·lustracions de Guinovart, facsímil dels cal·ligrames i dibuixos i, en alguna pàgina, fins i tot anotacions escrites a mà pel propietari del llibre original que havia servit de base per a aquella edició secreta. Així és l’exemplar que vaig aconseguir i que conservo gràcies al relligat que m’hi va fer l’Abel Rogés fa uns anys. Després d’aquells primers en van fer dos mil més el gener de 1977, i encara tres mil de nous per la diada de Sant Jordi del mateix any. El 1978 van fer la darrera descarregada: cinc mil exemplars més.
Avui l’obra de Salvat-Papasseit es pot llegir en un exquisit volum, Poesia i prosa, obra completa a cura de Carme Arenas (Galaxia Gutenberg - Cercle de Lectors); però els cantants ja no musiquen «Nocturn per a acordió», ni els joves lectors frisen per conèixer els seus versos.
En aquell ambient carregat de cultura i política no era estrany que qualsevol jove tocat per la literatura no acabés escrivint un plec de poemes. La majoria no van sortir del calaix, com a molt van estampar-se en alguna carta d’amor amb resultat incert, però una colla va insistir-hi. Catalunya va ser el país amb més poetes per metre quadrat. La voluntat de ser.
En quinze anys van morir tots els grans: Joan Vinyoli el 1984, Salvador Espriu el 85, Joan Oliver el 86, J. V. Foix el 87, Josep Maria Llompart i Vicent Andrés i Estellés el 93, Blai Bonet el 97 i Joan Brossa el 98. Entremig van tancar editorials i revistes. Molts poetes van deixar l’estrofa per una feina fixa. La força de la poesia es va anar esvaint, com la del mateix país.