CORBATES DE PELL

Als anys setanta es deia Giovane, «la disco de la calle Llull», com cantava el jingle publicitari a la ràdio. Era una discoteca clàssica de l’època al carrer Llull del Poblenou, entre Roc Boronat (llavors Lutxana) i Llacuna, just davant d’on hi havia les rotatives de La Vanguardia. A primers dels vuitanta es va passar a dir Metro, i l’ambient punk era procliu a les bronques de matinada. A meitats de la dècada es va passar a dir Metro New Wave, buscant un públic amb poca tirada per la gresca, i cap a finals del decenni es va rebatejar com a 666, amb taüts i làpides que satisfeien els gòtics amb cara de cadàver. Un exemple dels canvis de tendències a la Barcelona de l’època.

En aquells temps es van posar de moda les corbates de pell ben estretes. Els joves van tornar a les americanes, que amb agosarament es començaven a portar amb jeans i sabatilles esportives. Eren senyals per als nous temps. El trencament i el judici al franquisme eren ja impossibles perquè la classe política ho havia desbaratat. Per tant, calia reinventar-se d’una forma menys política i més cultural. L’underground i la contracultura havien esgotat el camí, voluntàriament el punk no aportava cap proposta.

A Metro New Wave els dissabtes a la nit eren llargs. Duran Duran, Joe Jackson, Elvis Costello, Thompson Twins, Culture Club, Immaculate Fools, The Phsychedelic Furs o Spandau Ballet posaven la banda sonora a una transformació que tot just es gestava. Londres tornava a ser el referent. La moguda gallega, que llavors ja integrava en un sol i original discurs estètic atlàntic músics, dissenyadors de moda, pintors, poetes, cineastes i periodistes (el suplement del Faro de Vigo va ser una iniciativa pionera a portar la modernitat als media sense intermediaris d’altres generacions), era un model emergent més proper a la proposta catalana que no pas a la Movida. Si s’havia de fer alguna cosa havia de ser a partir de valors propis, encara que ningú no dubtava que acabarien sent valors conservadors. Aquesta mena d’experiències possibles solien ser molt locals.

Potser sí que l’any 1982 Barcelona tenia alguna cosa de Titànic, com va escriure Félix de Azúa en un article que va fer fortuna. Era per això que la nova ciutat que emergia del disseny i dels bars de copes a partir de meitats de la dècada poc tenia a veure amb la menestralia panxacontenta i missaire que ostentava el poder. L’impuls el donava gent jove, propera a sectors culturals i socials poc deutors de la dreta que manava. La nit, les copes i els bars eren el símbol icònic de tot allò. Potser era l’única possible fórmula d’expressió del descontentament i la tristor a què s’estava sumint el país sencer. Mentre que Madrid semblava tenir el seu poder a favor, aquí semblava anar a la contra. I així era difícil no esllanguir.

Empesos per Blondie, Talking Heads, Devo, Jonathan Richman, The Cars, The Motels o R.E.M., el projecte estètic i artístic de la new wave va quallar a Barcelona com un intent de superació del carreró sense sortida del punk, com a fórmula per buscar una estètica musical que atorgués a la ciutat la personalitat perduda amb l’ensulsiada de l’Ona Laietana i com a revulsiu a l’apatia general.

El que era un intent per no sucumbir a la Movida va acabar posant els fonaments de la postmodernitat de l’època, l’estudies o dissenyes, els bars de moda, la roba, l’arquitectura i l’interiorisme. El pensament es tornava eclèctic i rebutjava la jerarquia. Res no es podia generalitzar perquè totes les formes culturals tenien un valor propi. Els grans discursos que havien articulat les teories generals de la civilització occidental deixaven de tenir sentit. Les solucions als grans problemes de la societat s’havien de trobar en les coses concretes. Entràvem a la postmodernitat i, evidentment, cadascú ho va entendre com va voler.

David Byrne, Chris Frantz i Tina Weymouth, els Talking Heads, s’havien conegut en una escola de disseny. Els R.E.M. eren els herois del Soho, i Blondie la musa recuperada. Barcelona era ja llavors una ciutat apta per acollir un projecte artístic amb un punt de sofisticació. Elisava, la Massana, la Llotja o Eina, creadors com Enric Satué, América Sánchez, l’emergent Claret Serrahima i els que s’hi incorporaven des del còmic, com en Mariscal, van contribuir a airejar el panorama de la cultura urbana que havia quedat força tocat a finals dels setanta a causa del desencís polític de la transició. El nou projecte vital era la postmodernitat tolerant i antidogmàtica, i a Barcelona i Catalunya hi havia un solvent actiu: cosmopolitisme, internacionalisme, creixement econòmic i, a la fi, elogi del lliure mercat i rebuig de les polítiques d’intervenció estatal. Adéu definitiu al progressisme. Caminàvem amb passes de gegant cap a la globalització que es creia positiva, però el que es feia en realitat era abraçar i justificar la desigualtat social. Aquella afirmació d’en Jordi Pujol l’any 1977 començava a ser certa. Com deia en Huertas: «Aquest home és una arna».

Zeleste esllanguia, i amb ell molts somnis quedaven enganxats a les cortines de vellut vermell, però una llarga llista de bars i clubs firmats per joves arquitectes es disposaven a acollir aquella nova forma d’expressió popular que creixia de nit, al voltant d’una barra i amb més d’una visita als lavabos. Alfredo Arribas, Alfred Vidal, Dani Freixas o Eduard Samsó van ser els autors de locals cèlebres com Nick Havanna, Otto Zutz, KGB, Zsa Zsa, Líquid, Zig Zag, Distrito Distinto o l’Universal. Festes i presentacions van confegir el nucli iniciàtic de la recuperació cultural de la ciutat; però l’endemà al matí la gent estava treballant als tallers o als estudis. El que va passar durant els anys vuitanta va ser un dels moviments que va contribuir al posicionament de Barcelona al món.

Vam fer nostre «Me ship came in», un potent tema del Café Bleu, de The Style Council. En vam fer sintonia del programa Copyright i símbol del que volíem explicar cada nit. El dirigia la Cristina Farré, i en Leandre Terol i jo hi fèiem de tot. Va ser l’aparador d’aquells anys d’efervescència tan coratjosa. Entre el jazz, el modern soul i el R&B, Paul Weller i Mike Talbot havien obert un camí per on transitàvem des de les nits del Metro New Wave, antic Giovane, «la disco de la calle Llull».

A meitats dels vuitanta, lluny dels neons i les copes de la modernitat urbana, que anava fent la seva, una nova fornada de músics que havien mamat la new wave s’anaven trobant en obscurs locals de poble. Els Duble Buble van ser pioners. El seu primer disc, Urbi et orbi, tenia lletres de Quim Monzó i Jaume Vallcorba. El segon, Clava’t, que encara es va editar en vinil, tenia lletres de Ramon Barnils i Maria Jaén. Els Sopa de Cabra, Sau, Lax’n’Busto, Ja T’Ho Diré o Els Pets van anar venint de concert en concert per locals de mala mort on només els seguien alguns incondicionals. Tot s’anava fent.

Cinc o sis anys després, quan el 14 de juny de 1991 van omplir el Sant Jordi, hi va haver qui es va afanyar a dir que allò era un invent de la Generalitat (però no havien acusat d’això l’Ajuntament de Madrid quan la Movida). Mentien. No era una qüestió de lleialtat, al Departament de Cultura no li havia quedat altre remei que jugar a favor; feia temps que anava al darrere de la realitat.