LA MEMÒRIA CREMA BÉ

Anàvem per les cases demanant fustes, capses, mobles vells i totes les amargures que volguessin cremar aquella nit. No sé si el foc purifica, però del que estic segur és que ajuda a oblidar les males passades de la vida. I mira que n’hi havia, de tràngols a oblidar llavors!

—Mare, on és l’avi, per què mai no me n’has parlat, d’ell?

—Au, calla i posa-ho a la pila de coses per a la foguera.

I així, entre la incertesa que sempre amaguen les ombres, la il·lusió per les vacances que tot just s’encetaven i l’emoció hipnòtica de les flames dantesques il·luminant el xamfrà; entre esclats, llums de color i una mica de coca, un glop de cava semi i la filla dels veïns que estrenava faldilla, uns i altres vam anar oblidant els tràngols d’una vida que mai no viuríem, a còpia d’anar-los cremant a la foguera de Sant Joan.

Mai no vaig saltar per damunt de les flames, com feien la resta de canalla del carrer. Sabia que aquell foc contenia massa història i em feia por. Jo preferia tornar secretament l’endemà a la cruïlla d’Indústria amb Nàpols per comprovar que, realment, aquell foc embriac era cert, i que, per fi, la història de l’avi desconegut i tota la resta de silencis familiars ja només eren una pila de cendra que no trigaria a ser retirada pels escombriaires. La ressaca és dura, però és la realitat. Els somnis de llum, flames i colors s’esvaïen tan aviat com es feia de dia i la canícula s’imposava damunt les llambordes.

D’aquells anys d’infantesa barcelonina, silent i grisa m’ha quedat el gust pels carrers buits i somnolents de l’endemà de la revetlla; és la ressaca de la memòria cremada. Un retall de coca i una copa del cava que ha quedat en el cul d’una ampolla tenen més bon gust quan sabem que el foc ha abrusat els mals presagis, quan tot torna a ser igual, el ric riquíssim i el pobre miserable. Per unes hores hem pogut cantar la canya a aquesta vida que esllangueix com les flames de la foguera sense que pràcticament res del que havíem desitjat ens hagi passat.

Sant Joan és una fita a les memòries de tots els nens i nenes que alguna vegada han fet una foguera i han llançat petards. El dia que encenem la primera piula hi ha una pèrdua d’innocència fonamental. Ja no ens cremem els dits, aprenem a vèncer el perill: ens fem grans de cop.

Un matí de Sant Joan entenem que, a partir de les cendres del foc, hem de començar a construir la nostra pròpia història.